Cerca de notícies

Enquesta

Ruta estival

12/7/2009 |

 

La temporada regular dóna pas a l'allau de festivals que es reparteixen per la geografia catalana, amb certàmens més o menys rigorosos, més o menys lleugers, a gust del consumidor.

 

Un any més, l'èxode musical ja ha començat a Barcelona. Les diverses temporades han tancat la paradeta, algunes abans que d'altres (el Liceu sempre aguanta per juliol), i el melòman ja prepara el full de ruta per seguir l'allau de festivals que es reparteixen per la geografia catalana. El paisatge del desert musical barceloní experimenta aquest any petites variacions sense modificar l'aridesa general de l'ecosistema.

Així, mentre la Fundació Mas i Mas s'ofereix gustosa a omplir el despoblat mes d'agost, veritable ventafocs en quasi tots els àmbits de la vida cultural, L'Auditori ha reduït la programació pròpia al juliol, diluint fins i tot la imatge diferenciada que havia tingut. L'equipament, en tot cas, ha tornat a entrar en el Grec gràcies a un concert familiar de l'OBC (per cert, ja tenen gerent?). Agraïm al festival capitalí que, si l'any passat ens va dur una òpera excepcional, Dido and Aeneas, aquest anys ens dugui un programa doble de sarsuela, La viejecita i Château Margaux, més el retorn d'una formació, la Coral Antiga, que coneix bé el certamen.

Dit això, ja és moment d'agafar el mapa de carreteres per mirar com s'arriba a uns festivals que, en general, han coincidit a dir que tenen menys diners que l'any passat (per si l'amable lector no ho recorda, estem en crisi) però que prometen oferir la mateixa qualitat o més. L'esperança és l'últim que es perd, o sigui que farem la nostra tria subjectiva per un ecosistema que tampoc experimenta gaires daltabaixos. És a dir, les grans cites segueixen essent les mateixes, amb un clar pol d'activitat a l'Empordà, i es pot continuar fent el joc d'on és Wally, buscant on actua cada dia alguna de les formacions de l'Est que recorren el país.

Peralada torna a moure's entre dues aigües, entre ser epicentre d'una activitat pròpia o un simple receptacle de varietés d'estiu més o menys glamuroses a l'estil de Cap Roig. No hi faltaran divos de l'òpera (Bros, Nucci, Cura, Arteta en clau pop), del cinema (John Malkovich en un concert dramatitzat amb una orquestra vienesa de la qual encara recordem com fa força anys va destrossar els Brandenburgs al Palau) ni un aplaudible cicle de quartets a l'església del castell.

Visita valenciana

Per fi es podrà escoltar a la catalana terra la millor orquestra d'òpera de l'Estat, la de la Comunitat Valenciana, amb el muntatge d'El rey que rabió provinent del Palau de les Arts, mentre que l'altra oferta lírica és una òpera de compositor català estrenada a Romania, La casa de Bernarda Alba, de Miquel Ortega. De segur que sonarà molt diferent a la versió de Reimann vista també a Peralada el 2001.

Torroella de Montgrí continua amb l'encertada política de comptar amb un artista convidat, encert doble aquest any al tractar-se de la soprano Núria Rial, molt sol·licitada arreu d'Europa, aplaudida per les revistes especialitzades però inaudible a casa seva, que és la nostra, si no fos per la seva creixent discografia. No torejarà sis toros, sis, com José Tomás, però sí que farà tres concerts, tres, altament interessants: amb L'Arpeggiata de Christina Pluhar, amb Paul Goodwin i una Acadèmia 1750 que fóra bo tingués més activitat concertística, i amb el contratenor Carlos Mena. Després de guanyar un premi del Quadern, la recomanació de l'Ensemble Zefiro és òbvia, com ho és la d'uns paladins de la contemporaneïtat com el Quartet Arditti i el tardà debut a Catalunya d'un pianista excel·lent com Borís Berezovski.

Una contemporaneïtat diferent a la dels Arditti és la representada per Philip Glass, en formació de trio en el sempre eclèctic (perdó per l'adjectiu gastat) Festival de la Porta Ferrada, que també compta amb un ensemble propi per a una sessió de compositors mediterranis. Serà, tanmateix, Eisenstein, al costat de la sarsuela, el gran protagonista de l'estiu? Si Torroella projecta El cuirassat Potemkin amb música de Xostakóvitx, Sant Feliu de Guíxols mostrarà Ivan el Terrible amb la magnífica banda sonora de Prokófiev.

Vilabertran no vol ser menys i també ha creat la seva pròpia orquestra (Antoni Ros Marbà farà els honors del debut), fita remarcable per a un certamen de pressupost sempre justet que no ha estat obstacle per a la fidelització d'un artista colossal com Matthias Goerne, el qual continua amb el seu fascinant projecte Schubert (precisió per als despistats: no és en absolut una integral dels lieder del compositor austríac). Noms ultraconsagrats com Elisabeth Leonskaja o consagrats com el Quartet Casals, i artistes en ascensió com Joan Martín Royo a duo amb Malin Christensson faran costat a una bona i nova iniciativa, els concerts debut. Com que el sud també existeix, acabem amb el Festival Pau Casals, que fa bé de recordar Albéniz amb un recital de Lluís Grané, i que, com a reclam indiscutible, té la gran Maria João Pires amb el violoncel de Pavel Gomziakov. Quants quilòmetres hem fet ja sense moure'ns de casa?

Xavier Cester
Avui