Cerca de notícies

Enquesta

Dones fogoses

5/7/2009 |

 

Carmen i Lulu continuen fent estralls entre el gènere masculí a Londres i París gràcies a la mirada glacial de Christof Loy en l'obra de Berg i a la batuta apassionada de Gardiner en la de Bizet.

 

Coincidint amb la pujada de les temperatures, diversos teatres europeus han optat per òperes centrades en dones fogoses, d'imparable empenta sexual, que trasbalsen els homes que es creuen per la seva vida. Seguint les argumentacions de Catherine Clément en el ja clàssic L'opéra ou la défaite des femmes, podem lamentar que tant Salome (al Liceu) com Lulu (a la Royal Opera House de Londres) i Carmen (a l'Opéra Comique de París) acaben assassinades pels mateixos mascles que no poden resistir els seus encants ni tolerar la seva llibertat, però, en realitat, la perenne força subversiva de les obres de Strauss, Berg i Bizet rau en la mateixa existència de les seves protagonistes. Per camins diferents, aquesta força subversiva ha estat recreada amb èxit en els muntatges esmentats.

L'aposta més radical ha estat la Lulu que ha aterrat al Covent Garden, un muntatge oportú (fa 30 anys de l'estrena de la versió en tres actes completada per Cerha) i espartà de Christof Loy que ha repel·lit a quasi tota la crítica britànica i que obrirà la propera temporada del Real. Loy elimina d'arrel tot el que creu accessori (que és molt) i es limita a una simple paret mòbil de vidre opac, una cadira... i ja està. En aquest espai buit els personatges es mouen amb precisió mil·limètrica, de forma més abstracta que no pas naturalista. Per descomptat, Lulu és al centre, amb el seu mig somriure burleta, ni femme fatale ni víctima, més premoral que amoral, desconnectada quasi del tot del seu entorn, catalitzant les reaccions dels homes que moren un rere l'altre.

En un magistral efecte de contrast, la fredor extrema de la posada en escena subratlla encara més la torbació que genera l'obra, la impossibilitat masculina d'entendre, de copsar aquesta fèmina única. La minuciositat del treball de Loy es manifesta en el final, quan, en eco a la música de Berg, tots els clients d'una Lulu caiguda en la prostitució de baixa estofa evoquen els homes anteriors. Ara, que Jack l'Esbudellador no mati Geschwitz, és un error de càlcul o una reivindicació de l'únic amor pur de l'obra?

Antonio Pappano va exacerbar l'atmosfera malsana de la música amb una direcció luxuriant i alhora detallista, en un dels millors treballs que li hem sentit al seu teatre (i l'orquestra va respondre amb una plenitud sonora excepcional). Agneta Eichenholz (Lulu), descomptant alguna duresa ocasional en les ascensions a l'estratosfera, va crear una enigmàtica figura d'una elegància glacial a l'Audrey Hepburn. Michael Volle (Dr. Schön) va estar, un cop més, impressionant, en passar de l'autoritarisme implacable a la impotència davant Lulu per culminar amb la calma freda de l'Esbudellador. Una sorprenent Jennifer Larmore (Geschwitz), Klaus Florian Vogt (Alwa), Will Hartmann i Philip Langridge en diversos papers van ser altres elements remarcables en un repartiment de gran nivell.

Xavier Cester
Avui