Cerca de notícies

Enquesta

Funció preservadora

21/6/2009 |

 

 

Enmig del procés imparable de transformació (per emprar un terme suau) de la indústria discogràfica, amb les moltes incògnites encara per resoldre que aquest genera, hi ha un factor que seria terrible que s'oblidés en el marasme digital que ens espera, i és la funció cultural, de preservació del patrimoni que té el disc en tots els seus formats imaginables. Patrimoni, per descomptat, que inclou la producció d'ara i aquí, com és el cas de Gaudí, l'òpera de Joan Guinjoan estrenada amb exagerat retard pel Liceu el 2004 i que edita en DVD Columna Música.

Amb la distància dels anys i la proximitat de la càmera, l'obra no perd ni un gram d'interès musical, sobretot en el més visionari acte segon, amb aquest gran monòleg a cappella de l'arquitecte que Robert Bork defensa a consciència. Per desgràcia, no és gaire probable que tornem a veure mai en escena aquest opus magnum d'un compositor tan estimulant com rigorós com Guinjoan, amb la qual cosa el valor de l'edició es multiplica.

La distància dels anys i la proximitat de la càmera poden ser més cruels amb la Norma liceista del 2007 que publica Arthaus, per exemple amb les gesticulacions de Fiorenza Cedolins: les necessitats de l'òpera filmada són molt diferents de les de l'escena. Almenys la soprano italiana és una Norma carismàtica a qui la batuta de Giuliano Carella permet tots els estiraments de tempo imaginables, tot i que l'Adalgisa de Sonia Ganassi és més propera a l'ideal de la cantilena belliniana.

Si hi ha un aspecte en què el Teatro Real de Madrid ha actuat amb més decisió que el Liceu és en la recuperació del patrimoni líric, com La conquista di Granata d'Arrieta, exemple de la conquesta dels compositors peninsulars per l'òpera italiana. Jesús López Cobos dirigeix amb solvència un repartiment en què destaquen Josep Bros i Ana Ibarra com la meitat dels Reis Catòlics. Agraïm a Dynamic l'edició en CD, perquè ens sorprendria molt que Gerard Mortier continués amb aquesta línia programadora. Mark Elder i l'Orquestra Hallé també tenen molt clara l'aposta pel repertori del seu país, com Vaughan Williams i la deliciosa música escènica per a Les vespes d'Aristòfanes. Comptar amb un segell propi ajuda a dur a terme aquest objectiu.

Núria Rial continua ampliant la seva discografia per a Deutsche Harmonia Mundi amb un recital d'àries de Haydn compostes per ser inserides en òperes d'altres autors i amb diverses peces pensades per a una soprano que feia especial peça al compositor, d'aquí el títol d'Arie per un'amante. Les lleis del màrqueting potser imposen aquesta denominació un pèl forçada, la veu cristal·lina i el fraseig elegant de la soprano catalana són arguments de venda més consistents. Continuem amb Haydn amb una meravella absoluta, la gravació per a Deutsche Harmonia Mundi de Nikolaus Harnoncourt de l'oratori Die Jahreszeiten. Tota la saviesa del compositor, la vitalitat i força evocadora de la partitura són transmeses per Harnoncourt, l'impressionant Concentus Musicus, l'excel·lent Cor Arnold Schönberg i un trio immillorable de solistes amb una riquesa colorística i una empenta comunicativa irresistibles.

Desplaça la nova versió la de René Jacobs? No, però se situa al costat. Ara, Jacobs sí que supera la gravació d'Idomeneo que va fer Harnoncourt. Com en els millors treballs del músic belga, el xoc és brutal. L'òpera musicalment més exuberant del compositor salzburguès esclata amb tot l'esplendor imaginable, i més gràcies a l'elèctrica resposta de l'Orquestra Barroca de Freiburg. Richard Croft és un Idomeneo tràgic i àgil, Sunhae Im una Ilia de mel i Alexandrina Pendatchanska una Elettra verinosa, en el que és un nou triomf de Jacobs a Harmonia Mundi.

Dudamel a Salzburg

L'edició en curs de les simfonies de Brahms a SDG també va de camí de ser una altra revelació. John Eliot Gardiner i l'exemplar Orchestre Révolutionnaire et Romantique cerquen i troben el vessant més fosc d'una partitura menys pastoral del que sembla com la Segona, mentre que el Cor Monteverdi reedita la seva proverbial excelsitud en les peces de Schubert i Brahms ofertes com a preàmbul.

Tanquem la paradeta amb dos nous llançaments, en DVD i CD, de Deutsche Grammophon del director d'orquestra més en voga del moment, Gustavo Dudamel. El concert gravat en directe a Salzburg és un testimoni perfecte del magnetisme del jove músic veneçolà (sobretot de com dissecciona la Primera de Mahler davant un públic entregat); com dirien els anglosaxons, un natural de la batuta. Martha Argerich i els germans Capuçon es llancen com a posseïts sobre el Triple concert de Beethoven, mentre que, tot i la manca d'organicitat de la versió, contemplar la massa de l'Orquestra Simón Bolívar als Quadres d'una exposició de Mussorgski és tot un espectacle.

Ara bé, a nivell musical, el cedé dedicat a Txaikovski ens situa en una altra dimensió, no tant per una més que notable Simfonia núm.5 com per sobretot una al·lucinògena Francesca da Rimini. Preservar amb la màxima fidelitat sonora moments així és una de les funcions de la indústria discogràfica.

Xavier Cester
Avui