Cerca de notícies

Enquesta

El públic del Liceu desaprova la posada en escena de la nova versió del mite de Salomé

20/6/2009 |

 

L'arriscada aposta es va traduir en un esbroncada sense precedents | La soprano Nina Stemme s'emporta les majors ovacions pel seu paper protagonista.

 

Richard Strauss jugava amb avantatge quan va decidir emprendre la seva aventura operística sobre el mite de Salomé (1905) a partir de la versió de l'punyent Oscar Wilde (1892), i és que el dramaturg no va dubtar en situar Salomé al centre de la tragèdia. En això mateix va voler posar èmfasi l'alemany Guy Joost en la nova posada en escena d'aquesta obra operística, que converteix Judea en una cort de matones, yuppies i santurrones, de baixa cota moral. La coproducció de La Monnaie i del Liceu, ambientada en l'actualitat, es va estrenar ahir a la nit al Gran Teatre.

Però la fórmula no va ser del gust del públic. Joosten va transformar el tan esperat ball dels set vels en una incipient paròdia d'aquesta seducció, seguida d'una performance videogràfica amb la Salomé denúncia dels abusos d'Herodes, el seu padrastre, sent ella adolescents, i amb la es vingui del tetrarca. L'arriscada aposta es va traduir en un esbroncada sense precedents, que va contrastar amb les grans ovacions a l'extraordinària Nina Stemme.

La soprano sueca, la nena consentida i frívola que aparenta ser Salomé, insuflar caràcter i va omplir de matisos psicològics aquesta actualitzada versió del mite.

Perquè si a la Bíblia aquesta jove demanava la mort de Jochanaan (Joan Baptista) instigat per la seva mare Herodias, que no admet sentir moralment jutjada pel profeta, en l'obra de Wilde és la pròpia Salomé la que reclama per propi desig seva decapitació. "Deixa'm besar la teva boca, Jochanaan", demana obsessiva la més bella de les filles de Judea.  "Enrere, filla de Sodoma, no em toques-replica el sant home-. Amb la dona va venir el mal en el món ". I posa fi al conflicte l'exigència del trofeu: tu que tant em mires, li diu al padrastre, tráeme en safata de plata el cap de qui no vol mirar. Però el que en altres temps va ser llegit com un tanático "despechodrama", en aquesta ocasió serveix per a un més profund anàlisi: la psicosi de Salomé obeeix a una trajectòria vital d'abusos i violència en el si d'una família àvida de poder i luxúria, el que la condueix a un erràtic ideal del voler.  "Els teus llavis tenen un sabor amarg. Tal vez fuera el sabor del amor”, conclou, després del petó al capdavant de Bautista. ¿Despit? No és sinó un argument superficial que amaga venjances més profundes.La partitura de Strauss, exemple de l'expressionisme musical alemany, que aquí dirigeix Michael Boder i coronen Robert Brubaker, en el paper d'Herodes (difrazado de Karl Larerfeld), Mark Delavan, com el profeta, i Jane Henschel, com la patètica Herodias, és molt més profunda.

Sembla que les òperes estan revisant els seus personatges femenins. Què menys!  El que dècades enrere es assumeixen com a part de la condició humana dels sexes canten ara més que un gall.

MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia