Cerca de notícies

Enquesta

Amèrica a l'Elba

14/6/2009 |

 

El violoncel·lista Jan Vogler demostra que un certamen com el Festival de Música de Dresden té sentit en una ciutat amb una intensa activitat lírica i concertística. Amb permís d'Obama.

 

Jan Vogler, el dinàmic intendent del Festival de Música de Dresden, poc es devia imaginar quan va dissenyar la primera edició del certamen al seu càrrec que el títol de Nou món seria doblement oportú. La música dels Estats Units, interès lògic d'un Vogler que viu a cavall de Nova York i Alemanya, ja ocupava un lloc destacat en la programació quan va saltar la notícia que el president de la superpotència visitaria la Florència de l'Elba coincidint amb el tram final del festival. Barack Obama no va anar a cap concert, però la seva presència va alterar el ritme normal de la ciutat, convertint el centre històric en un indret semidesert i fantasmal, i obligant a un canvi d'ubicació, resolt amb prestesa, d'un dels programes.

Només calia donar una ullada al programa per adonar-se que un festival així pot tenir sentit en una ciutat amb una ja densa activitat musical. Grans orquestres internacionals comparteixen cartell amb nombroses formacions locals en un seguit de concerts que es desenvolupen en un ampli ventall de localitzacions, des de les més tradicionals (la Semperoper, el Kulturpalast) fins a la reconstruïda Frauenkriche, sense oblidar la sorprenent Gläserne Manufaktur (a la foto), impressionant fàbrica de Volkswagen, tota de vidre i espais diàfans.

Aquest va ser el marc d'una curiosa sessió de música i dansa en què l'hiperactiu Vogler, violoncel·lista de carrera cada cop més ascendent, va interpretar sengles concerts de Hasse i C.P.E. Bach amb l'acompanyament de la Camerata Berna. La part més estimulant, tanmateix, va ser la participació de Juilliard Dance, companyia d'estudiants de la prestigiosa escola novaiorquesa que va impactar pel nivell tècnic i la força comunicativa evidenciats en coreografies de Twyla Tharp i Ohad Naharin, així com en una quasi improvisada suite de Bach amb Vogler al cello.

El títol del festival va prendre ple sentit en dos concerts simfònics, en què va destacar l'exemplar programa ofert per la Filharmonia de Dresden (l'orquestra de Frühbeck de Burgos): Adams, Golijov, Hindemith i Bernstein, quatre generacions per a quatre visions d'Amèrica que comparteixen el rebuig al dodecafonisme i derivats. The Chairman Dances és Adams pur en el seu llenguatge impactant i irresistible, amanit amb una ironia ben entesa, mentre que The Dreams and Prayers of Isaac the Blind és una de les partitures més atractives que coneixem de Golijov: festiva i planyívola alhora, amb tocs minimalistes i molt de color jiddisch, necessita un clarinetista excepcional, adjectiu que es queda curt per a David Krakauer. El plany hebraic també és present en la Simfonia núm. 1 'Jeremies' de Bernstein, sobretot en el corprenedor final, amb la veu penetrant de Nadja Michael. No menys benvinguda va ser la presència de Hindemith, gegant del segle XX poc interpretat fins i tot a Alemanya, amb la Simfonia Pittsburgh, homenatge a la ciutat nord-americana a través d'una gran netedat polifònica i sonoritats potents, quasi industrials. El gest segur d'Alexander Liebreich va ajudar una orquestra correcta a abordar un repertori que sens dubte coneixia poc.

A Vogler li deuen agradar els doblets perquè si a més de Dresden dirigeix el festival de Moritzburg, amb la Simfònica HR també va interpretar dos concerts. Lieder von einer Insel suposa el trencament d'un silenci compositiu de 12 anys per part d'Udo Zimmermann, amb una partitura bastida sobre una gran cantilena del cello sobre la qual es van superposant estrats sonors. La peça permet lluir més el so preciós del Montagnana de Vogler que el Concert per a violoncel d'Elliot Carter, escrit quan l'ara ja centenari músic tenia 93 anys. Més angulós, més modern (en l'accepció políticament correcta del terme) que el de Zimmermann, també va ser una mica més avorrit.

La temperatura va pujar amb les Danses simfòniques de Rakhmàninov, compostes en l'exili americà del músic rus, que Kristjan Järvi, talentós membre d'una talentosa família de directors, va abordar de manera fulgurant. I ja que l'il·lustre visitant era ben a prop, la propina no podia ser sinó l'himne dels Estats Units: amb Obama, l'imperi continua essent un.

Xavier Cester
Avui