Cerca de notícies

Enquesta

En bona companyia

24/5/2009 |

 

L'Òpera Reial de Dinamarca posa tots els recursos al seu abast per estrenar una obra de convençuda (i convincent) vocació tonal sobre un sagnant episodi de la història del país.

Com està la música tonal a començaments del segle XXI? Ben viva, gràcies, i contenta d'estar-ho. El compositor danès Bo Holten també deu estar ben content d'escriure una òpera, La visita del metge reial, amb àries, duos, concertants i, sí, un bon grapat de melodies. I si alguns creuen que val més que l'òpera contemporània sigui de petit format, per arriscar (i gastar) menys, l'Òpera Reial de Dinamarca no té por de pensar en gran i posar en marxa tots els recursos de la companyia (una vintena de solistes, cor i orquestra, extres) per produir una obra cantada, com és lògic, en danès, llengua que, si la Wikipedia no erra com a vegades passa, té menys parlants que el català. Potser la diferència està a tenir o no Estat propi.

El punt de partida és la novel·la homònima del suec Per Olov Enquist que ressegueix els fets històrics que envolten Johann Friedrich Struensee, un metge alemany imbuït d'Il·lustració que el 1770 arriba a la cort de Dinamarca per tenir cura del jove i més aviat trastocat rei Cristià VII. El que trastocarà Struensee és l'estructura de l'Estat, cosa que el farà impulsar reformes radicals (alliberament dels serfs, eliminació de la censura de premsa) i, de passada, allitar-se amb la reina Carolina Matilda. Les forces reaccionàries no trigaran a actuar i el bon doctor acabarà amb el cap tallat.

Com en els bons drames històrics, la lluita pel poder i el combat d'idees -progrés contra immobilisme- està imbricat amb les passions íntimes dels protagonistes: Struensee, que veu una escletxa en la història per poder canviar les coses, però que uneix fermesa en les conviccions amb feblesa personal; la reina, estranya en un regne de segona, i més decidida a prendre les regnes del seu destí; el rei, dèbil però no babau, aclaparat per una responsabilitat que no vol.

La bondat indefensa

El magnífic llibret del mateix Enquist ofereix una estructura quasi cinematogràfica amb successió ràpida d'escenes que el muntatge de Peter Oskarson va resoldre sense problemes, ja fos amb l'ús de plafons mòbils com d'un batalló de pulcinelle que feien tots els papers de l'auca.

Els interludis compostos per Holten van ser un dels atractius d'una partitura ben construïda, però no podem oblidar les belles àries de la reina i de Struensee al primer acte, la doble ària paral·lela dels mateixos a la presó, o l'escena quasi visionària entre el rei i la prostituta que l'introdueix en els plaers de la carn. Holten també introdueix pastitxos setcentistes, sobretot en el deliciós inici del segon acte, necessari oasi després de la tensió acumulada al final del primer acte, així com escenes corals més efectistes, tot i que més d'un cop podria haver alleugerit l'orquestració per fer la vida més fàcil als cantants. O ell mateix a la batuta podria haver dosificat millor les embranzides orquestrals.

El final de l'obra és tràgic en un primer nivell, com si la terrible frase de la reina fos certa: "Si la gent bona no pot matar, la bondat està indefensa". La música de Holten, tanmateix, explica una altra història, i amb un halo d'esperança ens recorda que la llavor per acabar amb la tirania ja està posada.

Si un element tenen en comú la funció de l'obra de Holten i la de Tristan und Isolde que vam veure al mateix teatre és l'impecable treball en equip dut a terme pels integrants de la companyia. L'Òpera Reial de Dinamarca només compta amb cantants convidats en ocasions puntuals, confiant els seus repartiments als cantants de la casa. Res de divisme, doncs, i solidesa musical a prova de bomba, com la demostrada per Johan Reuter (Struensee), Elisabeth Jansson (Carolina Matilda) i Gert Henning-Jensen (Cristià VII). Aquesta mateixa virtut la vam trobar en l'obra de Wagner, començant per l'heroi protagonista, Stig Fogh Andersen (a la foto), que no en va tenir prou abordant aquest rol extenuant, sinó que també va signar la direcció d'escena.

La proposta no estava exempta d'elements interessants, com la grisa quotidianitat d'uns personatges que representen la història a partir d'elements bàsics com l'espasa, la corona o la copa per beure el filtre, fins que Isolde baixa cap al prosceni per compartir de forma més directa amb el públic la seva transfiguració, però una mica més d'escalf emocional no hauria estat sobrer. Aquest és el mateix retret que es pot fer al seu Tristan, tot i que molts matarien per lluir el legato primmirat del tenor danès.

Per sort, Jiri Kout, molt millor músic del que la feina de tràmit que va fer al Liceu amb el Rèquiem de Dvorák podia donar a entendre, va dirigir una versió d'una gran plasticitat i equilibri, amb ben controlades pujades de temperatura. La funció també va servir per homenatjar Tina Kiberg, ardent Isolde que celebrava 25 temporades amb l'Òpera Reial Danesa. I és que per estar smb bona companyia, la fidelitat és bàsica.

Xavier Cester
Avui