Cerca de notícies

Enquesta

Les veus i la música s’imposen a l’irregular muntatge de ‘Fidelio’ al Liceu

20/5/2009 |

 

Una escena del muntatge de l’òpera Fidelio, que presenta el Liceu. El verdader amor no té por de res. Amb aquesta sentència Beethoven llisca en Fidelio, l’única òpera del compositor de Bonn, pels camins de l’idealisme romàntic. I imparteix doctrina ressaltant la força de la passió amorosa per superar les barreres i imposar-se, a partir de valors com la lleialtat, la justícia i fins i tot la utopia, al domini de la tirania i la corrupció. El Liceu ha acollit sense entusiasme però amb plàcida complaença, només trencada amb algunes esbroncades al tenor Clifton Forbis, l’irregular muntatge de Jürgen Flimm sostingut per la direcció musical de Sebastian Weigle.

Tot transcorre sense sorpreses en aquesta versió estrenada ja fa nou anys al Met de Nova York. La senzilla estructura de l’obra facilita el desenvolupament de l’acció tot i que, especialment en el segon acte, es troba a faltar una mica més d’imaginació i intensitat dramàtica.

Poc importa que Flimm ubiqui el relat de Fidelio en els nostres dies i que ho expressi amb el vestuari, l’escenografia carcerària a l’estil Guantánamo, i el treball actoral dels cantants sotmesos a una complicada tessitura vocal. Tant és, perquè el que el públic percep és la lectura de l’obra original dominada sempre per la força del discurs idealista i musical de Beethoven.

 

CONTRASTOS / La partitura d’aquesta òpera, que reflecteix la completa capacitat creativa de l’autor, està plena de contrastos i es desenvolupa entre el tractament simfònic i el cambrístic que Weigle, al capdavant de l’orquestra del Gran Teatre i el cor de la casa reforçat pel de Cambra del Palau, accentua en el primer i globalment més rodó dels dos actes.

L’aparició del tirà Don Pizarro (un fantàstic i dur Terje Stensvold) provoca un canvi evolutiu en la música que arriba al seu zenit en l’esclat de l’exaltat romanticisme del vibrant duo amorós final i en l’emoció expressada pels presoners que canten a la vida i la llibertat i que inclou versos de l’Oda a l’alegria de Schiller.

La història de Leonora (l’esplèndida i aplaudida soprano Karita Mattila), disfressada d’home (Fidelio) amb l’objectiu d’introduir-se a la presó després de guanyar-se la confiança del guardià Rocco (el sòlid baríton Stephen Milling) i aconseguir l’alliberament del seu marit Florestan (un vocalment desequilibrat Clifton Forbis), es desenvolupa sense entrebancs, encara que es troba a faltar més dramatisme. A Elena de la Merced (Marzelline) li surt brodat el paper de filla del guardià que, confosa, vol casar-se amb Fidelio. Compleixen també en els seus rols Anders Larsson (Don Fernando, el ministre que arriba per acabar amb els excessos de Don Pizarro) i Matthias Klink (porter de la presó i aspirant a l’amor de Marzelline).

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya