Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos, en estat pur

19/5/2009 |

 

El compositor exhibeix al Lliure amb ‘Piturrino fa de músic’ tota la força del seu llenguatge personal

 

Carles Santos, un lúcid transgressor al piano
Aneu al Lliure amb la ment en blanc i sense prejudicis. Deixeu-vos portar per les atmosferes d’aquesta calidoscòpica obra musical. I, sobretot, disfruteu de l’experiència. Piturrino fa de músic (que seguirà a la Sala Fabià Puigserver de dijous a diumenge) és una peça concebuda per sobreviure més enllà de la seva presentació. I un camí per demostrar que la composició contemporània té futur quan s’expressa amb un llenguatge tan entenedor com ho és el de Carles Santos.

Però és que, a més de ser una obra magníficament acabada per ser oferta en un concert, Piturrino fa de músic és un bon espectacle. Des del moment de l’elaboració de la seva partitura, Santos ha pensat en el joc que poden oferir els 12 músics de BCN 216, dirigits per Xavier Piqué, disposats a arribar al límit i fins i tot traspassar-lo. I això és el que transmet la interpretació d’aquesta peça marca de la casa.

Tot està calculat, malgrat l’aparença d’improvisació que inclou el toc sensible que donen les quatre intèrprets femenines que el músic de Vinaròs va exigir ubicar dins de la formació. Dues d’elles, una percussionista en constant moviment que fins i tot arriba a grapejar la corda del piano, i una trompetista, es ­llueixen juntament amb un trombonista en els diàlegs, que, des de l’instrument de l’autor, s’acoblen amb el fantàstic tutti orquestral.

COLOR I CALOR / Tot es desenvolupa a un ritme frenètic, només alterat per moments de lirisme del piano i ­instruments de corda que obliguen a un considerable desgast físic. ­Piturrino/Santos exhibeix la seva conflictiva però apassionada relació amb el piano. Repetició, obsessió, exuberant vitalisme i connexió amb els referents del seu univers creador. Color i calor per acompanyar aquest llegat sonor concebut com un llargmetratge carregat de sensacions.

Amb Bach sempre de sentinella, apareixen ressonàncies d’altres composicions anteriors i hi ha qui, com Agustí Fernández, adverteix la presència d’elements de l’òpera Asdrúbila. No hi falten les seves mediterrànies incursions a les bandes musicals de la seva terra amb aires de pasdoble, la pirotècnia expressada amb trets de pistola i la cridòria de les festes...

Tot molt Carles Santos, un lúcid transgressor que ratifica amb aquesta obra fins a quin punt mereix ­haver guanyat el Premio Nacional de Música. Feu-vos un lloc a l’agenda.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya