Cerca de notícies

Enquesta

L'angoixa de Piturrino Santos

15/5/2009 |

 

El compositor i músic de Vinaròs s'acompanya del Grup Instrumental BCN216 per estrenar nou espectacle al Teatre Lliure.

Carles Santos no sap què explicar de l'espectacle que estrena demà al Teatre Lliure, Piturrino fa de músic. Diu que ell estarà a l'escena durant una hora, tocant el piano, i que l'acompanyaran dotze músics (un quartet de metall, un altre de corda i dos percussionistes) del Grup Instrumental BCN216. Només sap que un dels objectius del concert és "provocar una angoixa, que el públic se'n faci ressò". La velocitat d'execució, portar els intèrprets al límit, és el que ha buscat el compositor. I, esclar, recuperar un personatge seu, de Sama Samaruck Suck Suck. "El propietari del circ era Piturrino Santos", explica. Aquesta, de fet, serà l'única part més o menys teatral del muntatge. La resta serà pura música d'acceleració, segons deduïm del que comenta. O, com diu ell, "precipitació controlada".

La precisió és clau en tot plegat. Santos diu que, contràriament al que podríem pensar, és qui s'equivoca més, i que contínuament mira el director, Xavier Piquer, per saber si va bé. Aquesta "angoixa de no parar" que intenta transmetre la peça fa que si el músic l'erra, es noti.

Santos assegura que l'entrega dels músics ha estat total i que els ha hagut de frenar a l'hora de limitar la teatralització. "Un dia fins i tot es volien despullar. Però jo m'hi he resistit". De fet, el compositor, que volia tocar el piano i dirigir alhora, ha necessitat l'ajuda d'un director d'orquestra extern. Piquer deixa clar que és "un director dirigit" i que l'obra és "una obra d'obres".

El de Vinaròs també ha demanat la implicació dels músics en la partitura. No vol improvisació -"tot està escrit"- però sí que vagin més enllà del faristol. Santos parla més aviat d'actitud. David Albet, director musical de la BCN216, assegura que el ritme de treball amb el compositor ha estat molt diferent de l'habitual. "Hem hagut de buscar músics que fossin capaços de tocar totes les notes", afegeix. I dones. Perquè, d'entrada, es van presentar dotze homes i han acabat sent-ne vuit. Va ser una exigència de Santos. "Sona diferent quan hi ha dones; o així m'imagino jo que és, que tenen una altra manera de tocar".

El compositor veu al Lliure, d'on és el compositor resident, el lloc ideal per al seu Piturrino. "La gent ve aquí i està disposada al que sigui", assenyala. De fet, encara que sigui la mateixa gent, la percepció que podrien tenir de la peça al teatre de Montjuïc o a L'Auditori és, segons Santos, totalment diferent. L'edifici importa. "El públic es podrà fer seva l'obra, implicar-s'hi, o només escoltar". Per cert, l'espectacle es veurà més endavant a Alacant, a Brussel·les i a molts altres llocs.

Andreu Gomila
Avui