Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos convoca Piturrino perquè toqui el piano en un concert

12/5/2009 |

 

El pianista interpreta una composició pròpia amb la BCN 216 al Lliure.

Piturrino és un heterònim de Carles Santos, un personatge que el músic va crear per a l'espectacle Sama Samaruck Suck Suck (2002). En aquella peça, en què fusionava òpera i circ, Piturrino era el propietari del circ. Des de Dissabte, Santos proposa a Piturrino fa de músic una acció convencional amb músics de l'Orquestra BCN 216. Són 60 minuts durant els qual el públic captarà una actitud dels intèrprets que respiren teatralitat per una «angoixa» de saber-se la peça, insinua Santos.

 

Carles Santos viu una maduresa ben personal. Mentre que a la majoria dels creadors, l'edat els porta a una destil·lació de la seva expressió, a un cert alentiment de ritme i una condensació de la seva dramatúrgia, ell sent com la seva obra multiplica les mirades i la partitura se li encongeix per tots cantons. Piturrino fa de músic és una composició de 60 minuts que no dóna respir, «no hi ha moments per tossir», diu, explícit. La peça demana 12 músics: 5 instruments de metall, 4 de corda, dos percussionistes i Santos / Piturrino de pianista. El conjunt el dirigeix Xavier Piquer per garantir la confluència aquesta «obra d'obres», en paraules del director. Ell, afirma que només és «la mà que facilita la conjunció» musical.

La peça té molts solos de bona part dels intèrprets, moment en què Santos espera que esclati l'angoixa. Pels músics de BCN 216, el ritme de treball és molt més extens. El director artístic, David Albet, ha triat uns músics «disposats a tocar totes les notes i al risc físic». Santos es remet a una actitud personal a l'hora de concebre la partitura dels músics, valents, que espera «que se la facin seva». Rigola confirma que també en el teatre, com en la música, el major coneixement del personatge porta a una major inseguretat durant les funcions.

Un públic que varia en funció de l'espai
Carles Santos és un creador que ha constatat, durant dècades, l'evolució del públic. L'artista percep que un mateix programa musical es rep d'una manera diferent si es presenta al teatre Lliure o a l'Auditori, «el mateix individu es comporta d'una manera diferent en cada espai». Tant és així, que l'espectador s'incomoda si la proposta a l'Auditori té una mirada escènica i «surt defraudat» si la sessió al Lliure és massa musical. Àlex Rigola insinua que, fins i tot, la percepció varia si Santos actua dins d'un cicle com Radicals Lliure o en la programació anual.

Santos opina que el públic té més informació, «més criteri, ja saben on van, el públic va millorant». El músic, un provocador nat, polifacètic, ja té la complicitat dels artistes, que, abans que demani res, ja li proposen accions que trenquin els segurs però freds convencionalismes.

JORDI BORDES
El Punt