Cerca de notícies

Enquesta

Carreres divergents

10/5/2009 |

 

Novetats discogràfiques d'un tenor en parada tècnica que sorprèn en Händel, un liederista en plenitud, un pianista que sempre torna triomfant i dues simfonies de Bruckner, entre d'altres.

 

Un altre cop l'actualitat afecta els nostres plans. Vet aquí que el cronista volia parlar del nou disc de Rolando Villazón quan salta la notícia que el tenor mexicà ha de ser operat a les cordes vocals i suspèn totes les actuacions pel que resta d'any. La cadena d'entrebancs que pateix en la seva (massa?) fulgurant carrera són preocupants per als que creiem que Villazón és un dels cantants més estimulants de l'actualitat, i el recital d'àries de Händel gravat en la bona companyia dels Gabrieli Players i Paul McCreesh (Deutsche Grammophon) no ens ho desmenteix pas.

El retret més fàcil seria dir que el cantant està fora d'estil, però, si bé és cert que en les peces no escrites per a tenor els resultats són més mitigats, com a Bajazet i Grimoaldo Villazón, convenç pels accents vibrants (no pas veristes) i la sinceritat en les emocions. Recordem, a més, que Händel escrivia per als millors cantants del seu temps. ¿Tenien les veus nyicris que la filologia políticament correcta ens ha fet creure durant massa temps?

Villazón pot prendre exemple de Murray Perahia, un dels millors pianistes del món que ha vist interrompuda diversos cops la seva carrera per problemes físics per tornar sempre triomfant. L'últim disc per a Sony Classical amb sonates de Beethoven (inclosa una immarcescible Pastoral) és una meravella per la naturalitat del discurs, amb aquesta simplicitat desarmant només a l'abast de ben pocs i que és fruit del treball rigorós i constant.

Un altre gran pianista, Nelson Freire, viu una segona joventut discogràfica. Ara és el torn d'un recital Debussy (Decca) en el qual destaca la irreprotxable caracterització de cadascun dels Preludis del primer llibre i la lleugeresa de traç a Children's Corner.

Èxit internacional

Tornem a Händel amb les veus de Núria Rial i Lawrence Zazzo, protagonistes de Duetti amorosi (Deutsche Harmonia Mundi). La soprano catalana està menant una admirable carrera internacional de la qual aquí quasi no ens assabentem -gràcies siguin donades al Festival de Torroella per fer-la artista resident aquest estiu-, mentre que el cantant nord-americà és dels pocs que quasi (només quasi) ens pot convèncer que un contratenor és preferible a una mezzosoprano en els papers escrits per a castrat. Les dues veus s'entenen a les mil meravelles.

Dues veus ben compenetrades són les que necessiten també les protagonistes de I Capuleti e i Montecchi, de Bellini, i les que es troben en la nova gravació de Deutsche Grammophon. Anna Netrebko manté la fascinació d'un timbre d'irisacions sedosament fosques, però, ¿serà efecte de la sobreexposició mediàtica o la seva progressió artística sembla estancada en una rutina de luxe? No és el cas d'Elina Garanca i el seu impetuós Romeo, ni d'un Joseph Calleja que ha aparcat el to blanquinós dels inicis.

Un territori belcantista molt més ignot és Don Gregorio, de Donizetti, captat a Bèrgam, la seva ciutat natal, per les càmeres de Dynamic. Es tracta de la versió napolitana que el compositor va fer de L'Ajo nell'Imbarazzo, amb diàlegs parlats que han estat adaptats pel protagonista, un Paolo Bordogna remarcable com a tutor d'una família caòtica.

La molinera excepcional

No podem ni imaginar-nos fins a quines cotes pot encara evolucionar Matthias Goerne, en una plenitud vocal (els registres mai no havien estat tan ben integrats com ara) i interpretativa excepcional. El baríton alemany arriba al tercer volum de la sèrie schubertiana que edita Harmonia Mundi, aquest cop amb un excel·lent Christoph Eschenbach al piano, amb una Die schöne Müllerin que abasta tal ventall d'emocions i sensacions que és impossible descriure-les en l'espai d'aquest Quadern.

Una altra liederista de primera magnitud és Anne Schwanewilms, intèrpret sensible -i amb un punt de distanciament que seria erroni confondre amb fredor- d'un florilegi de cançons orquestrals de Strauss. Aquest no és l'únic al·licient d'aquest cedé autoeditat per l'Orquestra Hallé, també cal tenir ben en compte les electritzants lectures de Don Juan i Macbeth que signa Mark Elder, magnífic director massa poc conegut per aquestes latituds.

No és el cas de Kent Nagano (a la foto), que edita amb l'Orquestra Estatal de Baviera la versió original de la Quarta simfonia de Bruckner (Sony) que va interpretar en una visita prèvia a Barcelona (no tothom es va adonar de les diferències, inclòs un moviment sencer). La seva batuta analítica (que no freda) clarifica una partitura no sempre ben quallada però amb passatges fulgurants. Molt més reeixida és la Cinquena, amb la seva complexitat contrapuntística en la qual la batuta nítida de Philippe Herreweghe i la sonoritat pristina de l'Orquestra dels Camps Elisis (Harmonia Mundi) es recreen amb resultats exultants. Vista l'esmorteïda carrera que la música de Bruckner té a Barcelona, aprofitem les gravacions que no deixen de sortir.

Xavier Cester
Avui