Cerca de notícies

Enquesta

Joan Oller: "Ens cal aconseguir una identitat"

22/3/2009 |

 

Entrevista: Joan Oller El director general de L'Auditori repassa els primers 10 anys de la institució el dia de l'aniversari, estableix prioritats futures i fa autocrítica.

L'Auditori compleix avui deu anys de vida. Fa una dècada, n'hi havia que deien que no s'ompliria mai. I avui, vagis a l'hora que hi vagis, sempre hi veus gent, sobretot canalla. Parlem amb Joan Oller, director general de la institució des de fa vuit anys.

Quan va entrar a L'Auditori hi havia dues sales i ara ja estan construint la quarta...

Hi ha dos períodes que es diferencien molt clarament en aquests deu anys. Un primer període, marcat per tres prioritats: acabar les obres, que va costar; que l'OBC recuperés i tingués més públic, cosa que s'ha aconseguit amb escreix -hem passat dels 8.000 del Palau de la Música als 12.000 d'ara-; i posar en marxa un servei educatiu que acabés sent un referent en quantitat i en qualitat. En el segon període vam apostar per la pluralitat de músiques.

¿L'eix de L'Auditori ja no és la música clàssica?

Diria que ja no. L'OBC, per despesa econòmica i per nombre de concerts, és molt important, però pel que fa al públic està al mateix nivell que el servei educatiu, que tampoc no pivota damunt la clàssica. Intentem que en cada concert de L'Auditori Educa es toqui música de tot tipus... En aquest segon període també hem buscat el reconeixement internacional, aconseguit amb l'entrada dins l'ECHO [European Concert Hall Organization] i amb la gran difusió que tenen les nostres produccions educatives, que són comprades a Itàlia, Alemanya..

On és el vostre límit? Només us cal fer teatre o cinema.

Teatre segur que no en farem. No ens toca. I tampoc no tenim la infraestructura adequada. Cinema? Sí que en podríem fer més. D'entrada, però, no és una prioritat. És un dels projectes que és damunt de la taula per desenvolupar.

Amb deu anys heu aconseguit tot això, però no creu que el que falta a L'Auditori és una certa identitat?

Internacionalment i localment. És un dels reptes que tenim a partir d'ara. El repte de la pluralitat i el fet que cada activitat tingui el seu programador ens genera una diversificació més gran i que molta gent se senti acollida, però ens fa més difícil ser identificats amb una sola línia artística. Hi ha uns motius de fons que hi són, com l'aposta per la creació, la qualitat, el suport a joves, però reconec que no són prou forts perquè se'ns identifiqui amb això. És un dels reptes per als propers anys: com fer conviure pluralitat i identitat. Internacionalment, se'ns coneix molt pel nostre servei educatiu.

La seva proposta és, doncs, a llarg termini: formar espectadors i els músics del futur?

Formar músics i mirar que aquests músics tinguin aquí un públic. Com a institució pública, el nostre deure és pensar a llarg termini. Hem fet coses d'aparador, però la majoria de la feina és de fons.

Tenen prou suport polític per a aquest treball a llarg termini?

En aquests vuit anys que porto a L'Auditori sempre hem tingut molt clares les estratègies i les prioritats. I les institucions sempre han aprovat els nostres plans estratègics, que sempre han estat a llarg termini, per la transformació cultural de fons i no per la superficialitat. I això és bastant incontestable si ho planteges així.

A L'Auditori hi ha diferents grups residents. Per què?

Els grups residents fan que aquestes apostes per la qualitat, la creació i la generació de públic puguin fer-se realitat de manera més coherent. Tenim l'OBC, l'Orquestra Àrab de Barcelona, el Quartet Casals, la Capella Reial, el Grup Instrumental BCN216.

¿Treballen de manera independent o els suggereixen coses?

Cadascun és diferent. L'Orquestra Àrab no pot fer gaires concerts a l'any. Amb el Quartet Casals estem intentant fidelitzar un públic de música de cambra, per la qual cosa toquen el gran repertori però també els convidem a fer alguna cosa més contemporània catalana. Jordi Savall presenta obres aquí que després mou per tot el món i ens dóna un prestigi internacional enorme...

La Capella Reial i el Quartet Casals donen més prestigi a L'Auditori que a l'inrevés?

És recíproc. Tenir un lloc de residència també és bo per a ells, ja que tens uns concerts garantits i pots fer un projecte més ampli.

¿Esteu contents amb la política d'encarregar obres a compositors contemporanis?

Si ens comparem amb altres auditoris, crec que en sortim ben parats. Hi ha un compromís.

Hi ha competència amb el Liceu i el Palau de la Música?

Tenim molt bona relació amb tots dos i treballem plegats. Tots tenim la consciència que el nostre objectiu no és barallar-nos pel públic, sinó fer créixer el públic.

¿No creu que seria bo que hi hagués competència?

Crec més en la col·laboració que en la competència. La competència estimula, però el nostre tema és tan estimulant per si mateix que per fer-ho bé tampoc cal algú al costat que ho faci bé, que ja ho fan bé. Tant el Liceu com el Palau estan ben gestionats. Sí que competim a l'hora d'oferir les nostres sales als programadors.

Es mouen entre els 600 i els 700 concerts a l'any. I tenen mig milió d'espectadors. Són sinònims quantitat i qualitat?

La qualitat ens preocupa molt. És veritat que amb tanta quantitat correm un risc, i que de vegades la qualitat no és arreu tant com voldríem. Per això treballem, per assegurar la qualitat. Ara, amb la crisi, si ens retallen els ingressos, la nostra aposta serà la qualitat en detriment de la quantitat.

Creu que el públic barceloní és conservador? En clàssica, sempre es diu que només es programa fins a Mahler.

Nosaltres hem aconseguit que Xostakóvitx sigui relativament popular. Una de les coses bones que té ser membre d'ECHO és que veus com els tics es repeteixen. És veritat que hi ha resistències a les coses més modernes. Un dels grans reptes nostres és generar curiositats per les noves músiques.

¿Té alguna fixació de cara al futur?

Estic convençut que Arvo Pärt serà molt conegut, i molt estimat. Aquí vam estrenar una obra seva, Da pacem Domine, a càrrec de Jordi Savall. Va ser molt emocionant. Hi ha altres noms, com el John Adams. D'aquí a poc fem l'Harmonielehre, que no s'ha fet mai a Barcelona. Hi ha compositors de casa nostra que poden arribar a tenir una gran estima de part del públic, com Montsalvatge, com Joan Guinjoan.

Creu que s'ha cuidat poc el patrimoni musical català, que s'ha tocat poc?

Hi ha una feina a fer. Les universitats han fet molta feina, però el que cal és posar-ho en circulació.

L'OBC és l'única part de L'Auditori que, públic a banda, no ha acabat d'agafar embranzida? Sempre hi ha problemes amb el director, els músics es queixen...

L'OBC està viva i no permet que mai s'avorreixi ningú. L'orquestra té 65 anys de vida i, en aquest període de deu anys, hem de dir que ha guanyat dos Grammy, que és una cosa a valorar. Segons les enquestes, la satisfacció del públic amb els concerts de l'OBC és altíssima.

Continuarà Eiji Oue com a director? Es parla d'un substitut, Víctor Pablo Pérez, director de la Filharmònica de Galícia.

No hi ha res decidit. Recordo que la temporada que ve Eiji Oue serà encara el titular de l'OBC. Encara hi ha marge. Les decisions al voltant del director sempre són complicades, i importants. I això requereix que es prenguin amb calma.

Patrick Alfaya, el gerent de l'OBC, deia que a l'orquestra li cal un milió d'euros per ser competitiva.

Totes les places que no estan cobertes tornaran a cobrir-se... Tots els programadors sempre demanen més diners per al seu programa. Els músics estan ara molt contents i diuen que la qualitat de l'Oue és excel·lent. No hi ha cap crisi.

Andreu Gomila
Avui