Cerca de notícies

Enquesta

Coses del 2009

15/3/2009 |

 

Maneres contraposades d'interpretar les grans obres vocals de Bach coincideixen al mercat mentre tres grans estrelles del cant de carreres divergents protagonitzen novetats variades.

Si aquest 2009, entre moltes altres coses, és l'Any Händel, per què comencem parlant de Bach? Doncs perquè han coincidit en el nostre reproductor esplèndids cedés que parteixen de supòsits estètics confrontats. La tesi que les grans obres vocals de Bach van ser escrites per a un cor integrat només pels solistes, com a molt amb algun reforç puntual, estan guanyant adeptes i ara és Marc Minkowski qui grava per a Naïve la Missa en si menor amb efectius reduïts. Més que d'una revelació en sentit estricte, podem parlar d'una versió d'una altíssima concentració emocional, imprecant i expansiva alhora.

John Eliot Gardiner no subscriu les tesis minimalistes encara que, sent una mica cínic, aquestes li haurien permès estalviar força diners en el seu pelegrinatge amb les cantates de Bach durant el 2000. Soli Deo Gloria edita els volums 5 i 17, dos dels més estimulants del que portem de sèrie, el primer amb algunes cantates de punyent dramatisme, el segon amb peces més festives per honorar l'any nou. Deixant de banda algun solista mediocre, el Cor Monteverdi i The English Baroque Soloists continuen meravellant per la seva homogènia excel·lència.

Però és l'Any Händel i cal celebrar-lo com cal, per exemple amb una deliciosa pastoral com Acis & Galatea (Linn). John Butt també opta per forces reduïdes (els Dunedin Consort & Players) alhora que segueix l'edició original de l'obra, composta mentre el compositor residia, el 1718, a la mansió del comte de Carnarvon. Per sort, no es tracta d'àrida musicologia, sinó d'una lectura fresca i convincent.

L'opera seria va ser el gènere sobre el qual Händel va bastir bona part de la seva carrera, un gènere que va tenir en el llibretista Pietro Metastasio el referent més il·lustre. Un dels textos més adaptats va ser L'Olimpiade, entre d'altres per Baldassare Galuppi, que va estrenar la seva versió el 1747 a Milà. Tots els tòpics amb que es pot blasmar l'opera seria els podem trobar aquí: història embolicada, àmplies racions de recitatius i àries molt llargues i extremament florides. És a dir, un plaer, perquè la música de Galuppi és més que remarcable i la versió que Dynamic va filmar en DVD al Teatre Malibran de Venècia el 2006 li fa justícia. La posada en escena de Dominique Poulange intenta immiscir-se tan poc com li és possible en la lenta progressió de l'acció, deixant espai perquè respiri el repartiment conduït amb dinamisme mai rígid per Andrea Marcon. Menció especial per a l'Aristea de Ruth Rosique, soprano ja aplaudida a la recent Poppea liceista.

Cada interpretació de Rolando Villazón és seguida amb lupa, fins i tot amb curiositat morbosa. A Salzburg, la seva proverbial entrega van ser més que apreciables en Roméo et Juliette de Gounod, editada en DVD per Deutsche Grammophon, al costat d'una notable Nino Machaidze, jove soprano que no necessita que la bategin com la nova Netrebko. El muntatge de Bartlett Sher va fer arrufar el nas als al·lèrgics als espectacles vistosos i impecables.

Xavier Cester
Avui