Cerca de notícies

Enquesta

Joan Oller: «Els grans auditoris no es poden entendre només des d'un punt de vista artístic»

15/3/2009 |

 

En el desè aniversari de l'equipament, Oller defensa la funció educativa i social de L'Auditori, que ja és l'espai de música que més públic aplega de tot Catalunya. Més projecció internacional de l'OBC i un altra sala polivalent, entre els reptes a què cal fer front

Barcelona L'Auditori de Barcelona va obrir per primer cop les portes el 22 de març del 1999. Des d'aleshores, les tres sales de l'espai –que en aquell moment eren dues i, aviat, seran quatre– han aplegat 3.800.044 assistents en 4.242 concerts. Joan Oller repassa el passat, present i futur de la institució.

 

–Què cal per enllestir l'«illa de la música» de què es parlava en els inicis de L'Auditori?
–«Caldria dividir aquests deu anys en dos períodes: l'enllestiment de les obres, la recuperació del públic de l'OBC i l'aposta a llarg termini de L'Auditori Educa. El segon, ja amb aquests tres objectius assolits, és de creixement en programació i l'obertura a tot tipus de música, així com una aposta per a la internacionalització. I també l'apropament a tots els públics no per tipus de músiques, sinó per consideracions socials. Això ens porta a respondre que, quantitativament, els nombres són satisfactoris. L'any passat vam superar els 500.000 espectadors. Ara, assumint un cert risc, ens agradaria generar línies noves per interessar el públic amb propostes diferents i innovadores.»
–Les tres sales ja estan a ple rendiment i aviat comencen les obres per una quarta sala polivalent. Què li falta ara, a L'Auditori?
–«Hi ha espai i, per tant, encara es poden fer transformacions, com s'han anat fent des del primer projecte, el 1986. Amb la Sala 4 tenim resolt el tema de l'espai per una bona una temporada, però L'Auditori és i continuarà sent un edifici viu, de manera que pot continuar transformant-se i creixent.»
–Queden pendents, però, qüestions com ara resoldre l'acústica de la sala simfònica...
–«L'acústica és excel·lent. Els problemes, en tot cas, són des de l'escenari. Tenim dos informes contradictoris i, per tant, és un tema que volem enfocar amb la màxima prudència. Alguns auditoris, volent arreglar l'acústica, han comès grans errors.»
– I el tema de l'orgue?
–«És un altre tema pendent. El forat hi és i, per tant, tard o d'hora a L'Auditori hi haurà un orgue, però la prioritat, més que l'orgue, és la sala nova, que ha de permetre formats més experimentals.»
–Quin horitzó té L'Auditori?
–«Dels dos períodes que dèiem, el segon no s'ha acabat, sinó que s'ha desenvolupat més de pressa del previst. Algunes línies de programació que preteníem desenvolupar sols s'han vist desenvolupades, com és el cas de les músiques modernes, que van viure tota una explosió amb el trasllat a L'Auditori de la programació que es feia a l'Espai. Tocarà fer un pla d'estratègia d'aquí un any, però m'agradaria esperar a tenir més clar el context econòmic. Ara em sortiria de cor parlar de temes de risc i experimentació, però és possible que l'accent, depèn com, hagi de ser més la visibilitat o el treball social. Tinc molt clar que els grans auditoris no es poden entendre només des d'un punt de vista artístic, sinó també des d'un punt de vista educatiu i social. Aquesta triple sensibilitat ha de marcar el nostre futur.»
–Una de les principals activitats és el programa Educa. Quines són les perspectives?
–«Va ser una aposta estratègica. Vam voler fer un referent i, amb 200.000 assistents en concerts familiars i escolars, ho hem aconseguit. Ho hem exportat a països com ara Itàlia i Alemanya. Això ha provocat que altres institucions de la ciutat, com ara el Liceu i el Palau de la Música, hagin fet també una aposta molt forta pel servei educatiu. No ho vam fer perquè calia fer-ho, sinó perquè realment ens ho crèiem. Ha estat una aposta quantitativa i qualitativa.»
–Amb tants tipus de músiques diferents com hi ha a L'Auditori, no es pot confondre el públic?
–«Sí, és clar. La pluralitat té aquestes dificultats, i això ens obliga a crear mecanismes de comunicació amb el públic, tot i que crec que la major part ja és conscient que aquí passen coses molt diferents, i no ho rebutja.»
–Ha canviat molt, el públic, en aquests deu anys?
–«Quan l'OBC era al Palau, el públic era bàsicament de Sarrià, Sant Gervasi i l'Eixample, i ens hem trobat que part d'aquest públic es queda a les propostes alternatives del Palau, com pot ser l'Orquestra del Vallès. Ara tenim molts abonats a Sant Martí, Sants, Horta, Sant Andreu, i el 30% ja són fora de Barcelona, quan abans eren el 20%.»
–Quins cicles cal potenciar?
–«Els que més ens costen són els que estan vinculats a la música contemporània, als quals ens agradaria que vingués més públic. Hem anat provant coses, com ara fer concerts gratuïts, que és una mesura que en principi a L'Auditori no contemplàvem. Apostar per aquells formats en què el sector privat no pot entrar de cap manera perquè els horitzons de rendibilitat no són possibles és clarament, també, un dels deures d'un equipament públic com el nostre.»
–Desapareix Digressions i el Festival de Percussió fa menys concerts. ¿Com noten la crisi?
–«Bé, el Digressions era un festival extern, i en el de Percussió hem aplicat la mesura. Per la crisi no baixarem ni qualitat ni pluralitat, sinó quantitat. De totes maneres, el sector de la música en directe és un sector que creix, i això ens ha beneficiat.»
–L'estrena d'autors catalans és l'adequada?
–«L'OBC fa dos o tres encàrrecs l'any, el servei educatiu encarrega cada any la Cantata, i els altres departaments, també, com ara el concert especial dels deu anys amb deu veus de dones, el dia 21, tot amb músics del país. Si ens compares amb altres auditoris crec que sortim ben parats, tot i que, evidentment, si preguntes als compositors sempre et diran que en falten més.»
–L'OBC torna a estar en un moment d'activitat...
–«[riu] L'OBC mai descansa, ni pels que hi treballen ni pels que informeu. El seu director, Eiji Oué, té encara contracte la temporada vinent, de manera que encara hem d'esperar per veure què passa. Ja heu pogut veure que hi ha músics que es manifesten en un sentit i crítics que ho fan en un altre. A partir d'aquí, farem un conjunt de valoracions i prendre una decisió que, ara com ara, no s'ha pres. En qualsevol cas està bé que els músics siguin un col·lectiu implicat amb la direcció.»
–Oué va insistir molt a donar projecció internacional a l'orquestra, però sembla complicat...
–«Depèn del que s'entengui per projecció internacional. En l'àmbit discogràfic, fem una bona valoració. Hem tingut premis Grammy, per exemple. Les gires, en canvi, són cares i costa que s'autofinancin, de manera que és un tema per al qual haurem de continuar treballant.»
–Un rànquing de les tres millors vetllades que hi ha hagut a L'Auditori?
–«Complicat. Afortunadament en recordo moltes, ja que fem 500 concerts l'any, però n'hi ha, efectivament, que no s'obliden. El dia que l'Alicia Garrocho va decidir acomiadar-se a L'Auditori amb l'OBC el recordaré mentre tingui memòria. Poemes de l'exili, amb Miguel Poveda, no va tenir gaire repercussió, però en seria un altre. I no fa gaire, el concert de la Sílvia Pérez amb Ravid Goldsmith, al Festival de Percussió, va ser d'una emoció permanent.»

V. GAILLARD
El Punt