Cerca de notícies

Enquesta

El somni i el malson

15/2/2009 |

 

 

Vuit anys i un univers estètic separen les estrenes, el 1917 i el 1925, de Palestrina i Wozzeck. La possibilitat que ha ofert l'Òpera Estatal de Baviera de veure en dies consecutius aquestes obres de Hans Pfitzner i Alban Berg ha estat un bon recordatori que la història de la música, sobretot (però no exclusivament) la del segle XX, no és pas un llarg riu tranquil, sinó una multiplicitat de corrents que ara se superposen, ara s'allunyen. Els dos títols pertanyen a una època en què un món es va ensorrar i totes les possibilitats eren obertes, per a paüra d'uns i entusiasme d'altres. La història més tard ha condemnat també uns i enaltit altres, però té sempre raó la història? És evident que el pensament únic que només jurava i perjurava per la santíssima segona trinitat vienesa cada cop té menys força i la multiplicitat d'enfocaments ha guanyat terreny. Dit d'una altra manera, la via dodecafònica i la seva descendència no eren l'únic camí, ni, posats a blasfemar, necessàriament el millor o el més interessant.

Això no obsta perquè Wozzeck sigui una obra impressionant, objecte a Munic d'una de les funcions més devastadores, colpidores, angoixants i viscerals a què mai ha assistit el cronista. El sofert lector perdonarà l'allau d'epítets per qualificar l'excepcional muntatge d'Andreas Kriegenburg (un nom a apuntar i seguir), una proposta lacerant que deixa clavat en la butaca. La producció es construeix sobre dos nivells, un gran cub/habitació que es mou en l'aire, avança i retrocedeix de forma impactant, que es balanceja com el fugisser sentit de la realitat del protagonista, i un sòl cobert d'aigua on evoluciona una massa anònima que es baralla per quatre monedes o per sobres de menjar.

Kriegenburg juga alhora en dos temps, els anys 20 del segle XIX, l'època de Büchner, l'autor de la peça original, i els anys 20 del segle XX, els de Berg, amb les seves referències a l'expressionisme, en un món sense pietat, de sang i crueltat, poblat de criatures monstruoses, distorsions properes a les d'un Grosz, que empenyen Wozzeck a una caiguda lliure en la desesperació i la follia. I, omnipresent, el fill del soldat i Marie, una criatura que, enmig d'aquest malson de crueltat, deixa la infantesa: la imatge final del noi, llençant a un racó el seu nino, i quedant-se dret, amb un ganivet a la mà, per sobre del cos inert del seu pare, és una conclusió esgarrifosa a una funció trasbalsadora.

No va ser gens aliena a l'impacte global la direcció a l'escalpel, esmolada fins fer mal, de Kent Nagano, una visió que anorreava qualsevol espurna de pathos romàntic per emfasitzar la modernitat implacable de la música de Berg. El repartiment va estar més que a l'alçada de la categoria del teatre muniquès, començant per la Marie carnal i combativa de Michaela Schuster. Ara bé, la funció va pertànyer indiscutiblement a Michael Volle, baríton que canta i actua amb una força al·lucinògena, que uneix un fraseig de noblesa belcantista (més apte per a aquesta música que els grunys suposadament dramàtics) amb una energia incansable i una lucidesa interpretativa única. Sense cap por a exagerar: Volle és un dels millors cantants del món.

Xavier Cester
Avui