Cerca de notícies

Enquesta

Zukerman ve, veu i venç

8/2/2009 |

 

El director israelià i la RPO van protagonitzar una vetllada memorable en un auditori ple.

 

Siguin les vaques magres, la mala fortuna o els atacs de divisme estil Maazel, el cert és que feia moltes llunes que una estrella de veritat, un astre del firmament clàssic, no trepitjava la reserva andorrana. L'abstinència, ja se sap, és molt saludable, però acaba obrint la gana. Així que és comprensible que els andosins responguéssim a la crida amb un entusiasme no gaire habitual --i menys, en dissabte-- i la tribu omplís anit les 914 localitats del Centre de Congressos. Manitú es va transmutar en Pinchas Zukerman, un imant per al públic. I encara més si es fa acompanyar d'una simfònica amb tots els ets i uts com ho és la Royal Philharmonic (RPO), i Josep Maria Escribano aconsegueix el petit miracle d'un programa que combina tres bombonets aptes per a tots els paladars, des dels sibarites ocasionals fins als habituals del Bulli. Com en la primera visita, vuit anys enrere, Pinchas va venir, va mirar i va triomfar... abans fins i tot de sortir a l'escenari. Som aquesta mena de públic educat de mena que es considera afortunat d'assistir a una vetllada com la d'ahir, encara que li hagi sortit a l'erari del Comú (i a BIBM) per mig ull de la cara --posem-hi que 80.000 euros. Pel que fa al programa, a veure: la Setena sempre serà la Setena: espectacular, grandiosa, brutal. L'Opus 129 de Schumann forma efectivament part del top 5 del repertori concertant, com Escribano --gat vell-- no s'ha cansat de repetir. Però per alguna raó insondable sembla que Mozart s'ha de servir sempre com a aperitiu, com si no tingués prou consistència per donar un mondongo com déu mana. Potser no. En qualsevol cas, presenciar l'adagi i el celebèrrim rondó final del Concert núm 5 amb el Guarnerius de Zukerman és un privilegi que la majoria no repetirà. Per això va semblar poc la dosi del Pinchas intèrpret. Val que la seva reputació com a director està a l'altura de la que gasta com a violinista. I que devem l'adagi d'anit a una generosa concessió del mestre. Però no vam tenir temps ni de comprovar si és cert el pecat de "freda perfecció" que li ha engiponat la crítica barcelonina. Pel que fa a la RPO, no era el dia ni el lloc per posar-se exquisits: diguem que en un país on les vetllades simfòniques de l'últim decenni es poden comptar amb els dits d'una mà --i encara en sobren-- la d'anit passarà necessàriament a la història. Ara només cal que no hàgim d'esperar tres lustres més per tornar a veure'n una al cartell de la Temporada.

A. L.
El Periòdic d'Andorra