Cerca de notícies

Enquesta

René Pape : "La cultura és el que li dóna identitat a un país"

18/10/2008 |

 

Entrevista: René Pape El baix interpreta el 'Rèquiem' de Verdi al Palau i al Liceu i treu el seu primer disc en solitari, 'Gods, kings & demons'.

 

Per gairebé tothom és el millor baix actual, un registre que no gaudeix de la popularitat dels tenors o les sopranos, però que en la veu vellutada de René Pape adquireix registres insospitats. Demà diumenge al Palau de la Música i dimecres al Liceu, aquest artista alemany protagonitza junt amb el tenor Josep Bros, el celebrat Rèquiem de Verdi en l'homenatge que ret el Cor i l'Orquestra del Liceu al centenari de l'edifici de Domènech i Muntaner.

Què tenen en comú 'Déus, reis i dimonis' (Deutsche Grammophon)?

Que tots habiten móns baixos i foscos. El dimoni és un àngel caigut, el rei està atrapat entre la religió i el mal i els déus cauen. I a nivell vocal, tots aquests personatges són baixos.

Per què ha trigat tant a treure un disc en solitari?

Ara ja no cal tenir una vint-i-cinquena versió de Lohengrin i només alguns erudits busquen veus diferents d'un mateix títol, i a nivell econòmic, reunir una orquestra i tants cantants una setmana en un estudi és car. En un disc en solitari mostres més que en una òpera la teva varietat vocal i pots escollir el repertori que t'agrada, és més personal. Però jo he tardat deu anys per convèncer una discogràfica de fer un disc en solitari.

Perquè és baix?

Sí. Fa anys em van dir que un baix no ven. Va ser un cop de puny a la cara. Les discogràfiques volen tenors i sopranos perquè és el que demana el públic. Per sort això ara està canviant i hi ha més discos de barítons i baixos, cosa que és més interessant perquè mostres tots els registres en lloc d'ensenyar només una part de la música.

Què significa per a vostè el Rèquiem de Verdi?

És una metàfora del que és cantar, és una de les millors misses que s'han escrit. Juntament amb el Rèquiem de Mozart, és una de les meves obres favorites.

Vostè és de Dresden i debuta a Berlín el 1988. Com a alemany, què va significar per vostè la caiguda del Mur de Berlín?

Personalment va ser com sortir d'una presó, i professionalment començava la meva carrera i va ser fantàstic, perquè vaig poder treballar a Europa amb directors i en teatres on abans hauria estat impossible. Rússia mai hauria d'haver pres part de Berlín.

De resultes de la reunificació, ara Berlín té tres teatres d'òpera públics. Algun hauria de tancar?

Econòmicament seria raonable, però artísticament no. Cadascun té la seva tradició. Una possible solució seria que els tres tinguessin un sol director general i col·laboressin. Berlín està en fallida i el primer que fa el govern és treure diners a la cultura. Per mi això hauria de ser l'últim, ja que sense cultura no seríem capaços de crear una identitat per a la ciutat, la cultura és la base de qualsevol país, és el que ens dóna identitat.

Vostè treballa a l'Staatsoper de Berlín i al Met de Nova York. Quines són les diferències bàsiques?

El sistema econòmic a Europa i als Estats Units és tan diferent que no són comparables. Als Estats Units tota la cultura és privada, i això com a artista t'obliga a una sèrie de compromisos, des de dinars a recepcions, alhora que el nivell artístic es veu compromès perquè els que paguen pensen que tenen dret a opinar i els directors es converteixen en esclaus dels diners. A Europa, mentrestant, els governs retallen les subvencions a la cultura, malgrat que és la seva responsabilitat.

Marta Porter
Avui