Cerca de notícies

Enquesta

El dolor i l'horror

12/10/2008 |

 

Achim Freyer ha dirigit a Berlín un polèmic 'Eugen Oniegin' basat en l'antinaturalisme i la repetició incessant de moviments.

Un dandi descobreix massa tard l'amor, i perd pel camí (i per les seves mans) el seu millor amic. Un rei desencadena un cicle de mort i destrucció al repartir els seus dominis entre dues filles que no l'estimen gens ni mica. Puixkin i Shakespeare, Eugen Oniegin i El rei Lear, dos textos ben diferents, encara més en el tractament operístic que van rebre per part de Txaikovski i Aribert Reimann, més emocional el primer, més visceral el segon, però units en el seu tractament escènic per la fatalitat d'una cadena d'esdeveniments de la qual és impossible fugir.

Oniegin ha estat la primera nova producció de la temporada de la Staatsoper de Berlín, l'estrena de la qual va ser ben tumultuosa a causa d'Achim Freyer. Descriure l'artista alemany com a antinaturalista és quedar-se curt. Una plataforma perillosament inclinada és el marc per on deambulen tot un seguit de figures amb la cara pintada de blanc, tots realitzant una elaborada seqüència de moviments que culminen amb el casament de Tatiana. Quan la protagonista es treu el vel de núvia, la seqüència torna a començar, i així durant tota l'obra. Per descomptat, la interrelació entre els personatges és nul·la, i la intimitat d'escenes com l'escriptura de la carta de Tatiana desapareix per complet.

Aquest rebuig absolut de la narrativitat convencional i la caracterització psicològica no és apta per a tots els gustos (això sí que és radicalitat i no ensenyar pit i cuixa, o sang i fetge). Al mateix temps, és lícit preguntar-se si la visió de Freyer se sobreimposa a l'obra. Però, malgrat tot, i més enllà de l'estètica inconfusible d'aquest deixeble de Brecht, cal admirar la precisió mil·limètrica dels gestos, alguns d'ells menys gratuïts del que sembla a primera vista i que, en contextos dramàtics i musicals diversos, prenen un significat diferent. Així, els braços en creu de Lenksi emfasitzen el seu caràcter sacrificial quan mor en el duel, veritable moment d'inflexió en què el blanc predominant a escena deixa pas al negre.

Si els personatges de Txaikovski no poden escapar d'aquest cicle de repeticions perpètues, els de Reimann tampoc tenen escapatòria davant el procés d'autodestrucció encetat pel rei anglès. Per això Keith Warner l'encerta al situar el principi i el final de l'òpera en el mateix marc domèstic, amb un tron que, després de tota la sang vessada, ja no vol dir res i on Lear sosté, com una imatge de la Pietà, l'extinta Cordèlia.

Lear, estrenada el 1978 a Munic amb Dietrich Fischer-Dieskau com a protagonista, pot ser considerat ja un clàssic contemporani, no debades la producció que comentem de l'Òpera de Frankfurt és la vintena que ha rebut la peça. Això no va impedir que la sala no fos plena ni que hi hagués desercions en l'entreacte, malgrat l'acurat muntatge de Warner, d'una previsible barreja d'èpoques per reforçar la atemporalitat de la tragèdia, més vistós en la primera part, amb una imponent muntanya de deixalles on Lear perd la raó, més auster en el segon, dominat per una simple cortina d'aigua. A més de l'obra en si, el principal reclam era el debut de Sebastian Weigle com a Generalmusikdirektor de l'Òpera de Frankfurt. Amb un èxit total.

Xavier Cester
Avui