Cerca de notícies

Enquesta

Verdi amb crispetes

5/10/2008 |

 

El marc, per un cop, era molt diferent a l'habitual. Res de teatre a la italiana de llotges luxoses i foyers daurats. Res de coliseu de nova planta de, en el millor dels casos, funcionalitat chic. La cita era en un gran centre comercial, això que els ianquis anomenen mall, amb la seva profusió de botigues de moda homogeneïtzada, restaurants ràpids en l'oblit del gust del menjar deglutit i, cirera del pastís, un cinema amb multitud de sales i multitud de gent a la porta desitjosa de passar una estona d'oci dominical.

Especifiquem, érem a La Maquinista, que per alguna cosa el cronista és de Sant Andreu. Va ser en aquest marc improbable on vam anar a veure òpera. L'exemple del Met de Nova York i Peter Gelb, el seu director general i incansable explorador de tots els recursos mediàtics imaginables, s'ha estès per Europa i cada cop són més els teatres que s'apunten a les transmissions a cinemes equipats amb equips digitals. Al Cèsar el que li pertoca, el Liceu ja fa temps que fa transmissions per internet, ampliades del marc universitari inicial a altres equipaments culturals, però no hi ha dubte que el ressò d'aquesta experiència paracinematogràfica és molt superior.

Els avantatges de la jugada, a més de la imatge de modernitat que obtenen unes institucions que són molt menys casposes que, per exemple, els clubs de futbol, són evidents: dur l'òpera a segments de la població que, per causes mil (socials, educatives, econòmiques o per simple desconeixement de què és realment el gènere), no s'apropen mai a un teatre. A més, l'aficionat, ocasional o no, també té l'oportunitat de veure en unes condicions excel·lents de so i imatge representacions de coliseus fora del seu abast. I no cal oblidar que el preu, tot i que més car que el del cinema regular, és força més econòmic que el d'una butaca, amb l'avantatge afegit de l'absència dels formalismes (de vestir, de conducta) associats al fet d'anar a un teatre. En definitiva, un perfecte exemple de democratització cultural que no té per què recórrer a la rebaixa de la qualitat i l'exigència que el terme massa sovint implica.

Ara bé, com tot en aquesta vida, no tot són flors i violes. Així com l'última megaproducció amb Tom Cruise o Angelina Jolie atreu molta més clientela que aquell petit film croata amb subtítols que veuen dues dotzenes de convençuts, els teatres amb més capacitat d'atreure estrelles tenen més probabilitats de vendre crispetes entre ària i ària. Tanmateix, hi ha un risc encara més pertorbador. Parlem de cinema, és a dir, en essència, d'imatge. Per una banda, l'acte en si de cantar no és una experiència visualment fascinant, molts cantants fan unes ganyotes a l'emetre els seus meravellosos sons que poden semblar, bé risibles, bé ridícules en un primer pla en una pantalla gegantina. Segona qüestió, no és el mateix actuar per a un parell o tres de milers de persones que, com a molt, veuen una figureta movent-se allà lluny, que per a una càmera escrutadora que ho capta tot. I tercer, i més fort perill: si la imatge és la que mana, per què no contractar cantants fotogènics abans que cantants capaços d'abordar les obres en qüestió? De motius d'alarma ja n'hi ha hagut.

Xavier Cester
Avui