Cerca de notícies

Enquesta

Lliçons del passat

14/9/2008 |

 

Renée Fleming va abordar a Zuric 'Arabella' de Strauss, una òpera que escau com un guant a la soprano nord-americana.

Una edició històrica. L'expressió, tot i que suada, poc cops ha tingut tan de sentit com en la sèrie de DVDs dedicats a Benjamin Britten i Peter Pears que edita Decca, i només cal un exemple per justificar-la. El 1966, la BBC va filmar en estudi Billy Budd amb el tenor reprenent el paper de Vere que havia estrenat 15 anys abans, en aquesta ocasió sota la batuta de Charles Mackerras. La pel·lícula de Basil Coleman, amb la seva impactant recreació del vaixell Indomitable per on la càmera es passeja amb total llibertat, és un paradigma de la cura detallista amb què els anglesos duen a terme aquestes iniciatives. A més, el film demostra que no cal subratllar el subtext homoeròtic per fer punyent aquest drama mariner. Al costat dels excel·lents Peter Glossop (Billy) i Michael Langdon (Claggart) i un equip de secundaris sense màcula, és la creació impressionant de Pears (cal escoltar-lo i veure'l) la que justifica l'epítet d'històric.

Glyndebourne també rescata el seu passat a través del seu propi segell. El segon llançament, lògic donat el pedigrí mozartià de la casa, són unes delicioses Le nozze di Figaro del 1962 dirigides sense els manierismes actuals per Silvio Varviso. Les reines de la funció són la xamosa Susanna de Mirella Freni i la ferma Comtessa de la no fa gaire desapareguda Leyla Gencer, convertida en la reina dels registres pirata per la miopia de les discogràfiques del seu temps.

Una història més luctuosa és la de l'aniquilació de Dresden el 13 de febrer de 1945 per part de l'aviació aliada. La ciutat rememora aquell dia tràgic amb un concert que, el 1994, va tenir com a protagonista el britànic Sir Colin Davis. La imponent Gran missa dels morts de Berlioz no té cap secret per a Davis, qui, al capdavant de la fascinadora Staatskapelle de Dresden i una potent massa coral, extreu tota la força dramàtica d'una de les obres mestres d'un autor, ai las, poc estimat pels programadors locals.

La Semperoper de Dresden era un dels teatres favorits de Strauss, que hi va estrenar moltes de les seves òperes, com Arabella. La versió que publica en DVD Decca, tanmateix, prové d'un altre teatre de primera, l'Opernhaus de Zuric. El principal reclam, per sobre de la funcional producció de Götz Friedrich, és la direcció ajustada de Franz Welser-Möst i la protagonista, una Renée Fleming esplendorosa en un paper que li escau com un guant, sense que ens oblidem de la que seria la petita revelació d'aquesta versió, la lluminosa Zdenka de Julia Kleiter.

El gruix de la trama d'aquesta última col·laboració entre Strauss i Hofmannsthal passa de nit, i són les hores presidides per la lluna les que fonamenten l'últim llançament d'Alia Vox i Jordi Savall. Fora d'alguna peça inèdita, el doble cedé Invocation à la nuit és una hàbil compilació de peces inspirades de manera més o menys directa en la nit, provinent de registres preexistents. En el fons, més que d'un retrat de l'antítesi del dia, es tracta d'un veritable compendi de les passions musicals de Savall: des de la fructífera intersecció amb tradicions orientals fins a Beethoven i Mozart, passant per Morales, Monteverdi, Marais i Bach.

Xavier Cester
Avui