Cerca de notícies

Enquesta

Elogi del director hieràtic

9/9/2008 |

 

I Solisti Veneti protagonitza un vespre italià a Ordino Tres quarts d'entrada en el debut andorrà del director Claudio Scimoni.

 

 Comencem pel mig, amb les sorprenents variacions de Paganini sobre el Carnaval de Venècia, que encarnen i resumeixen les virtuts d'I Solisti Veneti, l'orquestra de cambra fundada el 1959 pel mestre Claudio Scimoni i que ahir debutava a l'Auditori Nacional: un sentiment lúdic de la música, un respecte reverencial per la partitura i una tècnica depuradíssima, impecable. És veritat que a una formació com la veneciana la tècnica se li suposa, com el valor als soldats, però per una vegada virtuosisme no equivalia ahir a exhibicionisme narcisista, ni estava renyit amb l'emoció primigènia, la que separa la poesia de la pura retòrica.

El primer violí, Lucio Degani, va executar unes variacions extraordinàries, d'òbvies reminiscències etíliques, i va convertir el que semblava un innocent divertiment en el moment àlgid de la vetllada. Tres vegades va haver de sortir a saludar, tres. Amb l'entreteniment de Paganini n'hi havia per llepar-
s'hi els dits, però és que els records "simpàtics" de La Traviata van ser canyella fina: tot el que fins aleshores havia sigut contenció es va convertir en una explosió quasi jazzística per obra i gràcia de Paolo Grazia, a l'oboè, al qual només faltaven uns raigs de suor relliscant-li closca avall per evocar l'histrionisme del gran Maceo Parker. Histrionisme dels bons, s'entén.
És una agradable sorpresa que un director de la trajectòria de Scimoni, d'aparença tan hieràtica, mostri en el tram final de la seva carrera aquesta tirada per compositors que busquen l'emoció a través de la línia recta. I que a l'hora de fixar-se en Albinoni, per exemple, ho faci abans en el vital Concert en sol menor que en l'apòcrif i suadíssim Adagi. El concert que Cultura i l'ambaixada italiana es van treure ahir de la màniga va ser, per dir-ho ras, curt i, sincerament, un bombonet inesperat que va congregar una molt bona entrada. I això, tot i la nul.la promoció d'un concert quasi clandestí. Paradoxes de Meritxell.

A. L.
El Periòdic d'Andorra