Cerca de notícies

Enquesta

Òpera d'avui

29/6/2008 |

 

Parafrasejant el clàssic, les notícies de la mort de l'òpera són exagerades. No cal recórrer a la sempre enganyosa ciència estadística per comprovar com cada any els principals teatres d'arreu del món (alguns més que d'altres) estrenen nous títols. Ben pocs sobreviuran al període d'alletament de l'estrena, allargat ara gràcies a les coproduccions entre diversos centres, mentre la majoria d'obres desapareixerà del mapa, qui sap si per sempre més. No es tracta, però, d'un cas de vulgar darwinisme; la història és ben plena d'exemples de títols mal apreciats en la seva època i lloats més tard i a l'inrevés. El més important és que la màquina no s'aturi.

L'òpera de principis del segle XXI serà diversa o no serà: el gènere es caracteritza per una panòplia gairebé marejant de tendències, temàtiques i formes, com bona filla que és d'una centúria marcada per l'atomització estilística. Dues noves incorporacions són una demostració perfecta d'aquesta observació, alhora que exemplifiquen sengles i fructífers subgèneres: l'òpera basada en una gran obra de la literatura universal i la centrada en la figura d'un artista, torturat, com ha de ser.

Els observadors més primmirats poden qüestionar si realment La Commedia, estrenada a Amsterdam, és una òpera. Filmopera l'anomena el seu autor, Louis Andriessen, el compositor holandès amb més ressò del moment. Com que el rètol no determina la qualitat, no perdrem més temps en la taxonomia d'un espectacle basat en Dante del qual és difícil explicar de què va, no només per la superposició d'acció real i filmada, sinó perquè la sinopsi del programa de mà era diferent a la del dossier de premsa. El que quedava més clar era que la història d'amor entre Dante i Beatrice era traslladada a l'actualitat (amb el poeta convertit pel camí en dona), amb l'afegit d'un peculiar grup de música i dues joves amb què es troben pels carrers d'Amsterdam mentre un seguit d'ànimes pugen del purgatori al cel. Confús? Una mica; per sort la música hiperactiva d'Andriessen, de clara arrel minimalista en el sentit noble del terme, aportava dosis gens menystenibles d'adrenalina, temperades a mesura que l'obra avançava.

Més fàcil és sintetitzar Melancholia, de l'austríac Georg Friedrich Haas, estrenada per l'Òpera Nacional de París: en una hora i mitja no passa gairebé res en aquesta peça amb llibret de Jon Fosse a partir de la seva novel·la homònima. No es tracta tant d'explorar els processos creatius del pintor vuitcentista noruec Lars Hertervig com de, a partir d'una anècdota estirada com un xiclet (la relació tortuosa amb la jove filla de la seva llogatera), mostrar els sediments emocionals que duran l'artista a la bogeria. Més que melancòlica, és una òpera depressiva en el seu estatisme, gràcies també a la música estetitzant de Haas, amb els seus influxos espectrals i el recurs a la microtonalitat. Els moments de bellesa sonora estaven contrarestats per les reiteracions d'aquestes contínues gammes ascendents i descendents, de forma que, tot i que Haas té més pedigrí avantguardista i que el terme sigui blasmable en segons quins cercles, La Commedia va ser una experiència molt més distreta que Melancholia.

Xavier Cester
Avui