Cerca de notícies

Enquesta

"El dimoni em conquista poèticament"

24/6/2008 |

 

'Història del soldat', d'Igor Stravinsky i Charles Ferdinand Ramuz, obre un Grec pensat per mostrar a Barcelona el que no pot veure durant l'any

Una poètica lluita entre el bé i el mal, amb text, coreografia, cançons, música en directe i una grandiosa dosi de fantasia il·luminarà demà a la nit l'escenari del Teatre Grec, en la inauguració oficial del Festival d'Estiu de Barcelona. Història del soldat, l'òpera d'Igor Stravinsky i Charles Ferdinand Ramuz, en versió dels directors Nigel Lowery (també responsable de l'escenografia i el vestuari) i Amir Hosseinpour (coreògraf), ha sigut l'aposta de Ricardo Szwarcer, director del festival, per a l'ocasió.

L'espectacle, concebut expressament per ser estrenat en aquest amfiteatre, l'interpreten Ángel Pavlovsky (soldat i sense plomes), Mísia (narradora que no canta) i Marilú Marini (el diable). El cos de ball (tres aspectes d'una mateixa princesa) el formen Anna Pons, Fàtima Campos i Nagore Somoza. La música és a càrrec del grup instrumental Barcelona 216.

Per Nigel Lowery, l'obra "no és teatre, no és òpera. Es va escriure per ser llegida, interpretada i ballada. Té una posada en escena amb diverses capes, totes excèntriques". És un conte de fades amb objectiu moralista: fer una anàlisi de les febleses de la societat. "Però no volíem reproduir una obra del 1917, en plena Guerra Mundial, i li hem donat un aspecte abstracte. El teatre és efímer, està en canvi permanent. L'obra evoluciona i nosaltres hi fem participar les nostres idees. Hi hem introduït punts d'anàlisi a nivell mundial, i hi hem posat una petita aportació a Catalunya", promet.

L'espectacle és en francès amb subtítols en català. "L'hem mantingut per fidelitat i perquè també la llengua té rima musical".

A l'assaig amb Pavlovsky

Ens han permès assistir a un assaig. Hi arribem de dia, no hi ha llums. Els dos directors corregeixen els moviments de les ballarines i un dels nombrosos monòlegs de la narradora abans de l'assaig de l'obra. És difícil enganxar res, però tot és molt maco. Les ballarines semblen nines blanques, el diable té un punt de Charlot...

Algú anuncia mitja hora de descans i en Pavlovsky em ve a saludar. Va descorbatat, amb uns pantalons que li van curts, armilla estreta amb els botons mig descosits que li pengen, un barret dels encants i un violinet preciós a la mà. "És que sóc un pobre desgraciat que es posa les millors gales per parlar amb el dimoni. Mai havia sortit tan espantosament vestida!", bromeja. És el soldat, però no el protagonista: "La càrrega dura la porta la Mísia, que condueix l'obra del principi al final. Ella parla per tots, va explicant la història. El paper bombó el fa la Marilú, que està estupenda".

El violí és la seva ànima i, esclar, el dimoni l'hi vol pispar. "No té res més i ell l'hi ofereix tot a canvi. Però li fa trampa: tot el que sembla que passa en tres dies, passa en tres anys. Quan el soldat se n'adona no entén res, veu que no el coneix ningú, que les coses han canviat, que la seva nòvia ja s'ha casat i té tres fills i que està sol. Llavors vol jugar-s'ho tot per recuperar l'ànima, la felicitat. Et ve a dir que la felicitat no es pot tenir sense llibertat. I que no depèn de ningú, mentre que la infelicitat generalment sempre depèn dels altres".

Fan proves de llum i l'edificació que em semblava una fàbrica, ara em recorda un puticlub. "És la casa del diable, és molt visual, nosaltres en diem Casino, o Las Vegas... Quan es va escriure l'obra, el 1917, l'Església tenia molt de poder, però ara en té més el dimoni, aquí l'Església hi surt petitona. Nena, ara o ets amic del diable, o et fots!".

El dimoni ens passa pel davant. El maquillatge és increïble, Marilú Marini sembla un home: "Té una certa ambigüitat, l'han vestit de senyor totpoderós perquè no s'identifiqui el dimoni amb la dona. El poder és encara per als homes. Alguna vegada es disfressa d'àvia per enganyar-me... De fet, em conquista poèticament".

Les ballarines comencen a puntejar. Pavlovsky ens aclareix que ell no balla: "Estic en molts números coreogràfics en què s'intenta que participi d'una manera barroera, perquè em peguen i em fan de tot. Però com que tinc oïda musical, em surt com a elles. He de fer un enorme esforç físic per contenir-me", diu.

Els desitjos es compleixen

El canvi de registre de Pavlovsky és insòlit per als que estem avesats a veure'l mesos i mesos fent riure al Capitol: "Començo a creure en el destí, veig que les coses que es desitgen molt, un dia passen. Porto prop de 50 anys a escena i sempre m'ho he inventat, m'ho he produït, potser no sempre com m'hauria agradat, però si el públic venia i m'estimava, missió complerta. Em quedava pendent fer un paper dramàtic. Fa dos anys em vaig arriscar a fer un Copi a París, al Festival de Tardor. Després vam venir al Grec".

Tot va començar a Barcelona, en una de les seves actuacions: "Algú de la companyia de Marcial di Fonzo Bo era aquí de vacances i em va veure per casualitat. Uns dies després venia Fonzo i em va proposar el paper. Tot el que sabia d'ell és que era un noi que, com jo i com Copi, havia deixat l'Argentina de jovenet per anar a París. Era complicat, havia d'interpretar una exmodel d'alta costura decadent".

I ho va fer, i el primer somni de Pavlovsky passa a París. Va de gira i la casualitat fa que, a Estrasburg, el vegi Nigel Lowery. "Diu que no va veure un transvestit sinó una dona, i era el que buscava. Imagina't, és com si jo portés 30 anys assajant el paper! Suposo que em va veure una certa elegància i un bon maquillatge, i em va venir a saludar". Li ha costat, esclar. Però tot costa: "Fer riure també costa. El difícil és fer les coses ben fetes, que emocionin. Porto molts anys en aquest ofici i tinc molt de bagatge del que no s'ha de fer".

I aviat el tercer Grec!

Pavlovsky està pletòric amb el que li està passant. Així que s'acabin les representacions d'Història del soldat, sortirà corrents cap a Mèrida a assajar amb Mario Gas: "Faig de Pal·les Atenea a Las Troyanas, que també passarà pel Grec. Em cauen dos Grecs de cop! He d'assajar per telèfon, gairebé". No podia imaginar que estrenaria al Teatre de Mèrida: "Ja ho veus, noia, ara em toca prestigi". Però desprèn felicitat: "Se m'ha obert un món, uns calaixets que jo portava dintre tancats i que mai havia tingut l'oportunitat d'obrir".

La mala notícia és que Història del soldat només dura tres dies. O tres anys?

Teresa Bruna
Avui