Cerca de notícies

Enquesta

El tenor generós

18/6/2008 |

 

Josep Carreras celebra amb un recital triomfal i carregat d'emocions, tant a l'escenari com a la sala, el 50 aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu

Només cal mirar les fotos, en l'exposició commemorativa ubicada al Foyer, d'aquell nen d'onze anys que el 3 de gener de 1958 debutava al Gran Teatre del Liceu per entendre-ho tot. El gest intens, tan característic, de les mans; la mirada concentrada; la passió evident a l'hora de cantar. Això ja hi era llavors i això hi continua sent ara, 50 anys després.

És per tot plegat -i per moltes altres coses més- que Josep Carreras ha despertat i desperta onades d'admiració arreu. És per tot plegat que el tenor de Sants va ser rebut amb l'ovació llarga i càlida que els liceistes dediquen a un veritable fill de la casa com ell. És per tot plegat que gent provinent dels quatre punts cardinals (amb la nota de color que aportaven un grapat de japonesos amb senyeres catalanes), avesats a seguir amb fidelitat Carreras pels escenaris de mig món, no es va voler perdre aquesta festa tan especial. Com tampoc les màximes autoritats del país (el president Montilla) ni de la ciutat (l'alcalde Hereu).

Perquè, en definitiva, el recital va ser una festa que Carreras, amb la col·laboració inestimable de Lorenzo Bavaj al piano, ens va regalar a tots nosaltres. L'emoció ja es palpava en el silenci expectant abans de la sortida de l'artista, i va anar in crescendo, un crescendo paral·lel al del cantant a mesura que avançava la vetllada.

Accent italià

El repertori no oferia, ni tampoc feia falta, grans novetats. Carreras va servir un menú variat, tot i que amb accent bàsicament italià, que anava de les arie antiche barroques a les napolitanes passant per les melodies de saló, un parell de peces llatinoamericanes i dos exemples d'Eduard Toldrà.

És un tipus de repertori adient per lluir els millors trets del tenor: un registre central que manté el color seductor que ha rendit generacions d'operòmans; una dicció prístina emmarcada en un legato immarcesible; una expressivitat sincera i calorosa, sempre dins dels marges del millor gust musical; i uns pianíssims eteris i sàviament dosificats.

Amb aquestes armes, Josep Carreras va tornar a posar el teatre als seus peus. I si el públic que omplia de gom a gom la sala -es van haver d'habilitar cadires rere els artistes- va mostrar el seu agraïment amb una pluja d'octavilles, una allau de flors que queien de totes bandes i les ofrenes entregades a la mà d'aquells que van anar rabent a la primea fila de platea, Carreras no va ser menys generós: vuit propines van ser la resposta a l'hora llarga d'ovacions.

Posats a destacar, senyalem l'A vuccela de Tosti dedicat als espectadors que quasi sempre el van veure d'esquena o, sobretot, T'estimo de Grieg en versió catalana: aquesta va ser la peça amb què Carreras es va retrobar amb el seu públic, en el multitudinari concert a l'avinguda Lluís Companys, el 1988 un cop superat el tràngol de la malaltia.

"T'estimo amb fe", diu la canço de Grieg, i deu ser aquesta fe la que va aconseguir el miracle que TV3 emetés en horari de màxima audiència un concert de música clàssica. I llavors recordem la foto del Carreras nen i un cop més tot s'entén.

Xavier Cester
Avui