Cerca de notícies

Enquesta

Andromeda Romano-Lax: "En Pau Casals vaig trobar l'artista heroic que buscava"

16/6/2008 |

 

La violoncel·lista nord-americana ha dedicat la seva primera novel·la, 'Nocturn per a violoncel', al compositor català.

 

El violoncel·lista Pau Casals és la font d'inspiració de la novel·la Nocturn per a violoncel (La Magrana), un relat de ficció sobre una època i una generació d'artistes que van haver de triar entre l'art i les idees.

Per què finalment NO es va decidir a fer una biografia de Pau Casals?

Com més coses aprenia de Pau Casals, més descobria que els seus problemes, inclòs el de com reconciliar la vida artística amb els ideals polítics, no eren únics. Gairebé cada artista, músic i compositor d'aquella època, no només a Espanya sinó també a Europa, va haver d'enfrontar-se amb els mateixos dilemes. Alguns van sacrificar el seu art, altres el seu idealisme; alguns van col·laborar amb règims polítics, altres van exiliar-se o van intentar ignorar del tot la política. Convertir en ficció persones i situacions em permetia anar fins a on la meva curiositat em portés. A més, hi havia fets de la vida de Casals que no volia exposar. Una biografia o un llibre periodístic aporta respostes, la ficció i la literatura simplement intenten abordar qüestions que ens ajudin a pensar sobre les nostres vides.

Què la va inspirar més de Pau Casals, l'aspecte musical o la seva vida políticament compromesa?

Quan vaig començar a treballar, vaig llegir diversos llibres sobre Casals i vaig visitar els arxius i casa seva a Puerto Rico, i em va atraure justament la intersecció de la seva música i de les seves idees polítiques. Buscava un artista heroic que hagués hagut de prendre decisions polítiques dures. Això era el 2002, una època en què el meu país estava prenent decisions difícils i enverinades.

¿Un lector català pot entendre millor la seva novel·la que un de nord-americà?

Era impossible escriure una novel·la que encaixés perfectament amb els lectors catalans i els americans. Sóc americana i escrivia sobretot per al públic americà. Això em va obligar a simplificar i prescindir d'alguns elements que haurien confós els lectors no catalans. Molts americans no saben que la cultura catalana és diferent de l'espanyola, ni tan sols saben que hi ha una llengua catalana. Vaig intentar ser fidel a les arrels catalanes del personatge mostrant l'orgull que sent cap a la seva regió natal i la seva història, i retratant-lo com un intel·lectual seriós i ferotgement independent.

Per què el seu protagonista acaba a Cuba i no a Puerto Rico?

Va ser un divertiment literari. Feliu Delargo ha passat la seva vida atacant un dictador, i acaba exiliat en una illa governada per un altre dictador. Això també explica la raó per la qual queda aïllat; apartat d'Espanya i d'Amèrica i obligat a enfrontar-se amb les seves memòries.

¿És possible transmetre el so de la música a través de la literatura?

És molt difícil. Cap text pot competir amb el poder emocional tan directe que té la música, però m'agraden els llibres que intenten descriure-la o utilitzar-la per donar força als personatges. He explicat la música perquè m'entenguessin els que no són músics. Confio haver sabut transmetre de forma correcta les emocions: l'ambició, el desig, els propis dubtes... Fa poc, una pianista professional es va llegir el llibre i em va dir: "¿I tu com sabies que...?" Segons ella, vaig saber captar la seva experiència com a intèrpret. Va ser un gran elogi.

¿Coneix Catalunya, la seva cultura i la seva música?

A principis del segle XX, Catalunya va experimentar una renaixença de la música i de les arts. Em va impressionar que hi hagués tants compositors catalans en aquella època, inclòs Felip Pedrell, a qui no esmento en el llibre, que estava usant el folk com a inspiració. Volia deixar clar que el meu violoncel·lista era producte d'aquell lloc i d'aquell temps tan creatiu.

¿Se sent identificada amb algun personatge o passatge concret de la novel·la?

M'identifico amb la lluita de Feliu Delargo per trobar una manera d'expressar-se i per aportar alguna cosa al món. Així és ben bé com em sentia jo mentre escrivia la novel·la, just després de l'11-S. Com a americana, lluitava per entendre les meves responsabilitats polítiques. L'11 de setembre del 2001 repartien llaços de color vermell, blanc i blau com a resposta als atacs terroristes. Només vaig acceptar-ne un de negre. Vaig veure clar que acabàvem d'entrar en un període de dol no només per a nosaltres, sinó també per alguna cosa terrible que el nostre govern faria com a resposta. A través de Feliu, vaig voler entendre com algú passa de ser una persona apolítica i naïf a polititzar-se del tot. També volia explorar el perill de sacrificar la pròpia felicitat per una causa de qualsevol mena.

Vostè també toca el violoncel.

Vaig començar a tocar-lo als sis anys. Només recordo que sempre el vaig voler tocar. Com Feliu, em vaig enamorar a l'instant del seu so.

A la nota final descriu la seva novel·la com un collage de realitat i ficció. Per exemple, fa coincidir Feliu Delargo a la trobada de Franco i Hitler. ¿Això no pot confondre el lector?

Franco i Hitler realment es van trobar a l'estació de tren d'Hendaia el 23 d'octubre del 1940. No hi havia violoncel·listes ni pianistes famosos, però altres aspectes de la trobada són ben certs, com els problemes de la reina Victòria Eugènia i el Guernica de Picasso i els desastres militars d'Espanya al Marroc. No sóc el primer escriptor que barreja realitat i ficció. Amb sort, alguns lectors s'animaran a conèixer la història d'Espanya després de llegir la novel·la. De fet, ja he rebut correus de lectors americans que m'agraeixen haver-los descobert uns llocs i una època que desconeixien.

De què anirà el seu pròxim llibre?

És sobre un arqueòleg a l'Orient Mitjà als anys setanta del segle XIX.

Marta Porter
Avui