Cerca de notícies

Enquesta

Directors

15/6/2008 |

 

Ja fos a causa de l'humor rus o de la traducció trilingüe, la intervenció de Gennady Rozhdestvensky en la cloenda del Concurs Internacional de Direcció de l'Orquestra de Cadaqués no va fer l'efecte esperat. Almenys, pensem que era un acudit, encara que no ho semblés, una broma per denunciar no pas tant l'intrusisme en la seva professió com la imatge que aquesta feina és fàcil. I si no, qui mai no hagi preguntat per a què serveix un director d'orquestra que tiri la primera pedra. La final de la novena edició del prestigiós certamen potser no va resoldre del tot el dubte, però almenys va servir en safata de plata la possibilitat de comprovar com les mateixes obres amb la mateixa orquestra sonaven de forma ben diferent depenent de qui duia la batuta.

Amb l'aclariment previ que no vam seguir les diverses proves eliminatòries, el veredicte final del jurat presidit pel músic rus va ser discutible en la mesura que, sense distingir-se en l'acabat de les seves lectures, Daniele Rustioni va fer coses més interessants que el vencedor, Michal Nesterowicz. Cap de Quers, l'obra encàrrec de David del Puerto, va sonar més guspirejant (tot i un petit descontrol en el final); l'acompanyament en l'Herminie d'Arriaga va ser més considerat cap a Maria Eugènia Boix, soprano de veu neta i francès perfectible; i, malgrat una tensió discontínua, els crescendos de la Leonore núm.3 de Beethoven van estar més ben graduats. L'estil compulsiu, violent fins i tot, de Nesterowicz donava rendiments a curt termini, en l'excitabilitat del moment, però a la llarga es feia cansí. Això sí, els resultats obtinguts pel polonès van estar més a prop de les seves intencions que en el cas del seu rival italià, o, dit d'una altra manera, l'Orquestra de Cadaqués va sonar millor amb Nesterowicz.

Tots dos finalistes podrien donar una ullada a algun vídeo de Karl Böhm: l'ascetisme gestual del gran director austríac està a anys llum dels moviments vistos a L'Auditori, sobretot en el cas de Rustioni. No és estrany que molta gent pensi que un director només executa una coreografia davant l'orquestra. El problema no està, però, en el gest en si, sinó en la seva correspondència amb el resultat musical. Alguns blasmen Eiji Oue per la seva mobilitat balletística -que sembla agradar el públic-, no pas deslligada d'un estil expansiu, a l'americana si s'admet la simplificació, que no cal identificar per força amb superficialitat. A més, si una de les tasques d'un director, en aquest cas titular, és que l'orquestra progressi, llavors cal admetre que l'OBC sol sonar bé a les ordres d'Oue. ¿Passa el mateix amb els altres titulars de casa nostra?

Els quatre xiulets rebuts a Die Walküre van certificar que Sebastian Weigle ja no és intocable, no tant per la qualitat o no de les seves versions, sinó perquè en aquesta temporada la millora de l'orquestra del Liceu s'ha aturat. I David Giménez, qui fa uns anys va afegir de manera no casual el seu segon cognom, tot i el bon coixí mediàtic que l'envolta -curiós que Amics del Liceu li dediqui una taula rodona, quan només ha dirigit un cop al teatre-, encara ha de demostrar que la Simfònica del Vallès sona millor. I mentrestant, Rozhdestvensky absent des de fa anys de Barcelona.

Xavier Cester
Avui