Cerca de notícies

Enquesta

Llums, acció... canteu!

15/6/2008 |

 

Woody Allen, Abbas Kiarostami i William Friedkin s'afegiran a la llista de cineastes que dirigeixen òpera, que ha incorporat fa poc Kaige, Yimou, Forman i Kusturica.
 

Hi ha una llarga tradició de directors que han travessat la frontera que separa el cinema de l'òpera. I no només perquè hagin adaptat obres líriques a la pantalla gran: sovint són els cineastes que han fet de directors escènics d'òperes. De Luchino Visconti a Franco Zeffirelli, passant per Joseph L. Mankiewicz, Roman Polanski, el recentment desaparegut Anthony Minghella, Pilar Miró... tots han aplicat la seva mirada cinematogràfica a l'òpera.

Una nova generació de cineastes està agafant el seu relleu ara. En alguns casos, com el de Carlos Saura o el xinès Chen Kaige, dirigir òpera és una conseqüència lògica de la seva trajectòria cinematogràfica. En d'altres, pot resultar més exòtic (l'iranià Abbas Kiarostami, el serbobosnià Emir Kusturica) i fins i tot surrealista: Woody Allen.

València, referent

El repertori de cineastes i propostes escèniques és molt variat, i s'ha pogut veure en els darrers dos anys, o s'estrenaran al llarg del 2008. Tres noms propis tenen un pes específic en aquesta tendència: el Palau de les Arts Reina Sofia de València, l'Òpera de París i el tenor Plácido Domingo. Pedro Pastor, director de comunicació del teatre valencià, explica a l'AVUI les raons que l'han portat a programar fins a tres cineastes de renom com a directors escènics de produccions pròpies: Chen Kaige, Milos Forman i Carlos Saura. "La nostra humil pretensió és la d'innovar, sobretot a nivell escènic -comenta-. Volem crear un segell propi, amb escenografies modernes, del segle XXI, que surtin del guió". "Ens plantegem les escenografies -continua- mirant de ser molt avantguardistes, almenys en les nostres produccions. És una tendència que també ve donada per l'espai. Un edifici modern ens porta a tractar d'innovar, a través de creadors diferents que aporten noves visions i poden acostar a l'òpera públics nous. Això no vol dir que no programem produccions externes més clàssiques".

Kaige, Saura, Forman

Això els ha portat a encarregar la feina a cineastes de prestigi, però "no agafem qualsevol cineasta per dirigir qualsevol òpera", remarca Pedro Pastor. Opten per cineastes com Chen Kaige, un director conegut sobretot per Adéu a la meva concubina, una pel·lícula protagonitzada per artistes de l'òpera tradicional xinesa que va guanyar la Palma d'Or del Festival de Cannes del 1993. Kaige és un fan de l'òpera en general, no només la xinesa, i Turandot, l'obra de Puccini que hi acaba d'estrenar, és la seva òpera favorita. Amb direcció musical de Zubin Mehta, l'espectacle es va estrenar el 24 de maig al Palau de les Arts. Maria Guleghina, Javier Agulló i Alexander Tsimbaliuk són els intèrprets principals.

També van encarregar un nou muntatge de Carmen a Carlos Saura, que ha dirigit molts films musicals (Bodas de sangre, Flamenco, Tango, Fados...) amb un plantejament que té molts punts en comú amb una producció operística. La seva Carmen va inaugurar la temporada el mes d'octubre passat amb una plantejament escènic que "s'enfronta a l'espanyolada, en comptes de defugir-la", en paraules del cineasta. Lorin Maazel va ser el director musical de l'obra de Bizet, mentre que els papers principals van anar a càrrec de Carlos Álvarez i Julia Gertseva.

L'altre exemple valencià, la direcció de Milos Forman d'Un passeig ben pagat, de Jirí Jelinek, s'inscriu més en el terreny del musical, però exemplifica un cop més els motius que guien la tria d'un cineasta: el director txec es va fer famós amb Amadeus.

Un altre nom de referència és el tenor espanyol Plácido Domingo. El desembre del 2006 va protagonitzar tot un esdeveniment operístic, l'estrena de l'òpera El primer emperador, encarregada pel Metropolitan Opera House al compositor xinès Tan Dun (que va trigar 10 anys a escriure-la i en va signar la direcció musical) i dirigida per Zhang Yimou. El director va imprimir a l'òpera el vistós estil visual de les seves pel·lícules d'època de gran pressupost, com Hero o La Casa de les Dagues Voladores. A banda d'això, Plácido Domingo ha convençut Woody Allen per dirigir Gianni Schicchi, de Puccini, a l'Òpera de Los Angeles. Fins ara, la principal aportació d'Allen a l'òpera és la frase del seu film Misteriós assassinat a Manhattan: "Quan escolto Wagner, em vénen ganes d'envair Polònia". Ja veurem com se'n surt del nou repte, que obrirà la nova temporada de l'Òpera de Los Angeles al setembre. William Friedkin, director d'un policíac (The french connection) i un film de terror (L'exorcista) de referència, també dirigirà Puccini en aquest mateix teatre, però en aquest cas no és la seva primera experiència com a director d'òpera.

Del silenci a l'òpera

També implica un cert grau d'ironia que Abbas Kiarostami, considerat per alguns com un "poeta del silenci", s'embarqui en la direcció d'una òpera. El cineasta iranià debutarà com a director d'òpera amb Così fan tutte, de Mozart, per a l'English National Theatre, en una producció que s'estrenarà el mes que ve al Festival d'Ais de Provença.

L'Òpera de París també ha aportat un parell de produccions destacables, darrerament. El cineasta austríac Michael Haneke (La pianista) va escenificar Don Giovanni en un edifici d'oficines de París. Emir Kusturica ha estrenat una versió operística del seu film El temps dels gitanos. És el tercer guanyador de la Palma d'Or de Cannes que apareix en aquest article, amb Kiarostami i Kaige. Quan els teatres d'òpera posen cineastes en nòmina, els trien entre els més prestigiosos.

Bernat Salvà
Avui