Cerca de notícies

Enquesta

Santos vs. Brossa

25/4/2008 |

 

El nou espectacle de Carles Santos, Brossalobrossotdebrossat, és l'homenatge que un gran creador fa a qui ell considera que va ser l'impulsor essencial de la seva carrera i de la seva vida. Brossa, efectivament, va empènyer el jove pianista de Vinaròs a esdevenir l'home que avui converteix l'escena en una sorpresa contínua, basant-se sempre en el màxim rigor musical. Santos, a més, i en això també segueix Brossa, dinamita les cotilles morals, les estretors estètiques i les idees preconcebudes a l'hora d'aixecar el teló.

A començament dels anys seixanta, quan Santos el va conèixer, Brossa no era ningú en el món artístic català. Tret d'un cercle reduït de noms -Miró, Tàpies, Cuixart, Ponç, Prats, Mestres Quadreny, Riera, etc.-, l'obra estranya d'aquell home estrany era literalment vista com una presa de pèl. Avui l'opinió general ha millorat una mica, però en el fons encara són comptades les persones que valoren com cal la seva aportació a la nostra cultura. Una d'aquestes persones és, esclar, Carles Santos.

L'homenatge que Santos ret ara al seu mestre es basa en la constatació que Brossa s'avançava al seu temps, i també és basa en la seva entrega sense límits a la poesia, en l'apassionada i fervorosa comunicació que el poeta expandia al seu entorn així que una cosa li interessava. I tant podia ser el cinema de Steven Spielberg com les coreografies geomètriques de Busby Berkeley, Frègoli, el teatre de Meierhold, la música concreta de Pierre Henry o la poesia de Lorca. Brossa arrossegava tothom cap al seu territori amb una tossuda insistència i, com que sempre era per motius nobles, al capdavall havies d'acabar admetent que tenia raó.

Santos se centra en aquests principis per fer Brossalobrossotdebrossat, i aconsegueix el que a mi em sembla un dels espectacles més intensos, més coherents i més nítidament personals de la seva carrera. Perquè, efectivament, en aquesta última proposta passem de Brossa a Santos i de Santos a Brossa entenent que l'homenatge consisteix precisament en això, en veure des dels ulls del músic el món ric i amb grans capacitats fecundadores del poeta. Santos ens mostra l'actitud més essencial de Brossa, els fonaments de l'obra posterior del poeta, el cor íntim i secret de qui el va ajudar a trobar el seu propi camí. Brossalobrossotdebrossat és un espectacle sincer, sense concessions, i en això també homenatja Brossa. Però no ens equivoquéssim de nou: aquesta no és l'única manera de fer Brossa; aquesta és la mirada de Carles Santos sobre Joan Brossa. I està molt bé que sigui així.

Cal afegir, a més, que els quatre intèrprets, Mònica López, Antoni Comas, Josep Maria Mestres i Inés Borràs serveixen a la perfecció la proposta de Santos i el material de Brossa que conté. Ho fan amb energia i entrega, confiant tant en un creador com en l'altre i sense regatejar cap esforç. Tots quatre estan en el punt just, però posats a remarcar alguna cosa, Antoni Comas és una meravella quan canta, quan toca el piano i quan interpreta, i Mònica López s'imposa amb autoritat indiscutible en algunes escenes d'antologia. Un espectacle imprescindible.

Jordi Coca
Avui