Cerca de notícies

Enquesta

La màgia d'una cantant única

1/11/2003 |

 

Va ser amb la seva immarcesible Mimì de La bohème dirigida per Beecham quan el cronista va descobrir la veu de Victòria dels Àngels. L'enamorament, com és lògic, va ser instantani, i si algun dia s'inventés una màquina per viatjar en el temps, el cronista té força clares les diverses dates que li agradaria visitar. Més d'una tindrien Victòria dels Àngels com a protagonista: el seu debut al Liceu el 1945, el debut a Bayreuth amb la més entendridora Elisabeth imaginable i el recital de comiat de Gerald Moore el 1967 al Royal Festival Hall de Londres, en serien només algunes. Aquesta darrera cita és prou aclaridora del que ha estat Victòria dels Àngels en el món de la música: el millor pianista acompanyant del segle XX va demanar la presència de només tres cantants amb els quals va compartir moltes vetllades del millor lied: Elisabeth Schwarzkopf, Dietrich Fischer-Dieskau i la nostra soprano. Moore sabia, com ha sabut el públic de mig món, que la veu lluminosa de Victòria, la seva musicalitat refinada, però alhora plena de personalitat, així com la picardia que mostrava en peces com Clavelitos (una de les propines predilectes en els seus recitals), eren signes visibles de la més pura i meravellosa màgia. Una màgia que Victòria va passejar pels teatres d'òpera, les sales de concert i els estudis de gravació. Una màgia que va perdurar fins a les seves darreres aparicions, com el recital al Teatre Nacional: la lògica minva dels recursos vocals no impedien que l'emoció traspués en cada nota que sortia de la gola de la soprano en vetllades que el cronista manté ben fresques en la seva memòria. ¿No seria l'hora de fer l'homenatge que es mereix una de les més excelses artistes que ha donat aquest país?

Xavier Cester
Avui