Cerca de notícies

Enquesta

Un retorn esperat

30/3/2008 |

 

El parèntesi forçat en la seva fulgurant carrera va generar comentaris de tota mena, dissipats només en part pel seu retorn als escenaris, almenys si jutgem pel seu insatisfactori concert al Liceu el gener passat. Rolando Villazón protagonitza ara un retorn encara més mediàtic amb el seu primer recital en solitari per a Deutsche Grammophon. Gravat abans de la seva crisi vocal, Cielo e mar, variat recull d'àries d'òpera italianes, ens recorda per què el tenor mexicà aixecava passions arreu: una veu de tints foscos, un cant expressiu i alhora detallista, un temperament generós i un bon olfacte per trobar rareses atractives. Així, al costat de Mefistofele, Adriana Lecouvreur o Luisa Miller, trobem Il Giuramento de Mercadante, Fosca de Gomes o Maristella de Pietri. L'edició de luxe amb un llibret farcit de fotos de Villazón en un munt de poses la recomanem només als fans més fetitxistes.

El retorn als catàlegs del tenor es completa amb un llançament encara més aconsellable, en preservar una de les millors produccions de l'anterior temporada liceista, Manon de Massenet, en el poderós muntatge de David McVicar que ara serveix Virgin en DVD. Els retrets que es poden fer a la dicció francesa de Villazón queden anul·lats per la veritat que transpira per tots els porus de la pell la seva interpretació de Des Grieux. També es poden posar interrogants a la total adequació de la veu de Natalie Dessay (una altra cantant que pot donar lliçons de com superar moments difícils) al rol protagonista, però aquí sí que ens hem de posar seriosos: la soprano francesa és una intèrpret total. Cant i gest, gest i cant van units de forma irrefutable per crear un retrat impressionant de l'ascensió i caiguda d'una noia que, en el fons, només volia gaudir de la vida.

Un altre dels grans espectacles del curs passat al teatre de les Rambles, preservat per sort també en DVD, va ser Khovantxina de Mussorgski, aquest gran fresc que certifica el pessimisme que sembla inseparable de la història russa. La producció de Stein Winge no deixava cap dubte sobre la intemporalitat del destí tràgic del poble rus, i si les càmeres i els micròfons d'Opus Arte són més despietats amb les limitacions d'alguns dels protagonistes, també són justos amb el magnífic treball en equip, liderat per la batuta ferma de Michael Boder, futur director musical del Liceu. Una vetllada que deixava el cor empetitit.

Una altra Rússia és la que respiren les obres de Rakhmàninov. El pianista Alexander Melnikov ha aplegat per a Harmonia Mundi obres d'abans i després de l'exili del compositor, amb el doll d'inventiva dels Études-tableaux op.39 ben correspost amb els Sis poemes op.38 (on Melnikov dóna bon suport a la nítida veu de la soprano Elena Brilova) i contraposat a la major adustesa -que no menor brillantor- de les Variacions sobre un tema de Corelli op.42. Acusada sovint, com la de Rakhmàninov, de retrògrada pels més sords, la música de Korngold ha gaudit d'un retorn espectacular en el favor del melòman sense manies. El Trio Parnassus es recrea amb plaer per al segell MDG en les astoradores riqueses del primerenc Trio op.1 i en l'encís de la Suite op.23.

Xavier Cester
Avui