Cerca de notícies

Enquesta

La mare llunyana

23/3/2008 |

 

Per què estrenar una òpera que es diu Last acts quan se sap que el títol definitiu de l'obra de Jake Heggie, després de les funcions inicials, serà Three decembers? Deixant de banda aquest misteri sense resoldre, una de les companyies més inquietes dels Estats Units, la Houston Grand Opera, es va mantenir fidel a la seva envejable tradició oferint la trenta-setena (!) estrena absoluta en poc menys de quatre dècades.

La ciutat texana és un empori dins l'impuls que des del país de les barres i estrelles s'està donant des de fa temps a la renovació del repertori del gènere, sobretot als teatres diguem-ne secundaris més que no als grans colossos com el Met. És cert que repassant els títols d'aquestes estrenes a Houston només en trobem una que realment ha transcendit, l'esplèndida Nixon in China de John Adams, però no és menys cert que la qualitat també depèn de proporcions matemàtiques: a més obres estrenades, més probabilitats que sorgeixi una obra mestra.

Deixant de banda l'escola minimalista i els seus derivats, les òperes nord-americanes són vistes, quan arriben a Europa -que no és gaire sovint-, amb certa circumspecció barrejada amb una mica de menyspreu: què es deuen haver pensat aquests compositors que no tenen recança, no només a emprar un llenguatge tonal, sinó a escriure melodies? Aquest no és pas, en el fons, el problema real, sinó si la música d'aquests títols té prou consistència i no es limita a ser un mer suport (una banda sonora) del text. Aquesta observació és vàlida per a Dead man walking, primera òpera de Heggie, basada en la mateixa història que l'homònim film amb Sean Penn i Susan Sarandon. El compositor nord-americà ha agafat gust al gènere -comprensible si el seu país ofereix un terreny fèrtil per a la creació lírica-, i Last acts és la seva quarta incursió en el gènere (ara treballa en un Moby Dick per a Dallas). En aquest cas, Heggie ha seguit uns paràmetres ben coneguts, compondre per a un intèrpret determinat, aquí Frederica von Stade.

Adaptació d'una peça curta de Terrence McNally (llibretista de Dead man walking), Last acts mostra en tres Nadals (1986, 1996 i 2006), i a través de cartes i converses telefòniques, un tema habitual en la ficció nord-americana, unes relacions familiars disfuncionals, aquí entre una gran estrella del teatre, Madeline Mitchell, i els seus fills sempre allunyats: Beatrice, mare de família frustrada, i Charlie, el fill homosexual (un altre lloc comú). Que ningú esperi ni asprors ni psicodrames ni catarsis ni tragèdies (tot i que hi ha alguna mort), fins i tot els moments més tensos llisquen amb suavitat, gràcies al llibret verborreic de Gene Scheer, en major mesura a causa d'una música tendent a la dolçor i la melangia.

Heggie mai mossega; això sí, sap crear melodies que s'enganxen a la memòria, com un dels temes recurrents, realment preciós, que apareix al final del primer acte. L'orquestració de cambra -dos pianos, un amb el director musical, Patrick Summers, l'altre amb Heggie, quintet de corda, dos solistes de fusta i percussió- és acurada i les veus poden cantar. És molt, però no és suficient.

 

Xavier Cester
Avui