Cerca de notícies

Enquesta

Una santa a les barricades

16/3/2008 |

 

 

L'òpera romàntica alemanya té un problema que es diu Richard Wagner. Tal és la potència de la seva obra que la dels precedents i contemporanis queda anorreada, amb l'excepció parcial de Weber (i només amb Der Freischütz). Per descomptat, les mistificacions i autoglorificacions de l'autor de Parsifal no ajuden gaire a fer-se un mapa més exacte, però quan més s'explora aquest repertori, més es comprova que Wagner no sorgeix del no-res, la qual cosa no nega la seva preeminència, ans al contrari.

En aquest panorama, Genoveva, l'única òpera de Schumann, ocupa un lloc especial, d'entrada en el cor de Nikolaus Harnoncourt, que ja la va fer en concert i la va enregistrar per a Teldec el 1996. Ell és l'impulsor que un teatre del prestigi de l'Òpera de Zuric -teatre sense por al risc, sobretot si està avalat per figures de primer nivell- hagi acceptat dur a escena aquesta rara avis. De fet, el fundador del Concentus Musicus Wien defensa en el programa de mà que per Genoveva paga la pena anar a les barricades. De raons no n'hi falten.

Estrenada a Leipzig el 1850, Genoveva explica, amb un llibret del mateix Schumann a partir de textos de Tieck i Hebbel, una història coneguda, la de la noble i pia Genoveva de Brabant, falsament acusada d'adulteri mentre el seu marit (Siegfried) combat els moros, que és salvada de la mort en l'últim moment un cop la veritat és descoberta. La versió de Schumann inclou també el bastard servidor de Siegfried, Golo, la passió no corresposta del qual per la protagonista desencadena el drama, i Margaretha, la dida convertida en malèfica bruixa. Tanmateix, la música, i en especial l'orquestra, explica moltes més coses que un text que deixa alguns caps per lligar.

Al costat de números més formals (els cors inicial i final), Schumann aconsegueix instants d'una alta densitat emocional a través d'un discurs melòdic embolcallador, amb temes que deriven del coral que s'escolta en l'obertura, un punyent sentit harmònic, amb modulacions inesperades i un ús frapant de la dissonància, i un fascinant sentit del color orquestral (mai entendrem la mala fama que durant dècades ha arrossegat en aquest aspecte). Per tot plegat, gràcies siguin donades a Harnoncourt per tornar a baixar a les barricades en una lectura electritzant, rica en atmosferes, poètica i intensa. Per cert, fins ara no havíem recordat que Jürgen Flimm ens va comentat que Harnoncourt no volia fer més òpera escenificada. Serà només a Salzburg.

Només li retraurem al director un entusiasme excessiu en els grans tutti, amb metalls abrasius que tenien el perill d'escombrar les veus. Aquest capítol no va ser pas menys remarcable, sobretot amb Juliane Banse, que, tot i que es va anunciar que estava malalta, va ser una Genoveva commovedora (el fidel públic de Vilabertran descobriria a més una actriu de grans recursos). Martin Gantner era un Siegfried atrapat pel seu monolític sentit de l'honor, mentre que un Shawn Mathey de so un xic blanquinós va estar incisiu en el dibuix de l'esquinçament anímic de Golo. Tant sols la dolenta, Cornelia Kallisch com a Margaretha, va tendir massa al crit. Orquestra i cor al nivell esperat en un dels millors teatres d'Europa.

Xavier Cester
Avui