Cerca de notícies

Enquesta

Mantenir la fe

2/3/2008 |

 

Una visió contemporània del conflicte entre romans i cristians en el muntatge de l'ABAO de 'Poliuto' de Donizetti.

El cronista, bé ho sap el sofert lector, és un devot de les rareses líriques, qui sap si per trobar algun dia el Sant Grial de l'obra mestra desconeguda. Per aquest motiu va agafar el bàcul fins a Bilbao, on l'ABAO presentava Poliuto, de Donizetti, vist per últim cop al Liceu el 1975 amb la gran Leyla Gencer. Aquesta òpera i la seva reconversió en grand opéra a la francesa, Les martyrs, continuen vivint en les tenebres exteriors del repertori, però Poliuto sí que és una autèntica òpera prohibida i no el que venia Cecilia Bartoli, perquè la censura va impedir que s'estrenés al San Carlo de Nàpols el 1838 (no volien veure un martiri en escena). La versió francesa arribava a l'Òpera de París el 1840, mentre que la versió original va haver d'esperar la mort del compositor per veure la llum.

Basada en una tragèdia de Corneille, l'obra ofereix el típic triangle amorós en circumstàncies no gaire típiques: la soprano, Paolina, està casada amb el tenor, Poliuto, però encara té forts sentiments envers el baríton, Severo, tot plegat combinat de forma incendiària amb la persecució romana contra els cristians i culminat amb el martiri de Poliuto i la seva muller, a la qual acaba batejant. La fe del cronista es va veure corresposta per la realitat?

Poliuto és una obra de maduresa de Donizetti, preverdiana en molts moments si volem una definició ràpida i simplista, que necessita un apostolat més ferm del rebut al Palau Euskalduna. Fabrizio Carminati no va anar més enllà d'una aplicada correcció, sense evitar molts petits accidents en orquestra (una mediocre Simfònica de Navarra), cor (el de l'ABAO) i solistes.

Com ja va passar en l'Oberto, conte di San Bonifacio de la temporada anterior, Ignacio García va crear imatges estèticament suggerents, dramàticament ermes. La translació a una contemporaneïtat en què una força militar sotmet de forma brutal -sense estalviar ni salutacions feixistes ni una pluja de cossos penjats- una població vagament oriental és en principi apta, tot i no anar més enllà de la mera cosmètica sense densitat dramàtica.

García va vorejar el sadisme envers el seu protagonista, Francisco Casanova, al deixar-lo totalment sol en un escenari despullat en la gran ària del segon acte. Dit amb respecte, el tenor és d'una extrema obesitat que redueix molt la seva mobilitat (un doble baixava per ell les escales) i la seva capacitat com a actor. Potser per això va ser en aquesta escena on les tensions en la línia i els problemes en l'agut van ser més marcats. Llàstima, perquè la veu és més que notable, capaç de fer justícia al doble vessant de marit gelós i cristià disposat a perdonar de Poliuto.

Admetent que el belcanto no és el terreny més propici per al talent de Fiorenza Cedolins, la soprano va aportar com a Paolina la calidesa i el tremp dramàtic que faltaven en l'entorn. El cant de clares reminiscències eslaves, un pèl monolític, de Vladimir Stoyanov no va afectar el seu eficaç Severo, convertit, gràcies a la direcció d'escena, en el procònsol més espellifat de tot l'imperi. Donades les circumstàncies, és difícil escatir si Poliuto mereix o no anar a parar a les feres del circ com els seus protagonistes. La fe en les rareses, però, no l'hem perduda gens.

Xavier Cester
Avui