Cerca de notícies

Enquesta

En família

24/2/2008 |

 

Hi ha discursos que ataquen els nervis. No és infreqüent sentir que els espectacles adreçats a escoles i famílies que trobem, per exemple, al Liceu, al Palau o L'Auditori serveixen per crear el públic de demà, afirmació d'un utilitarisme groller que hauria de caure pel seu propi pes. Si hem de buscar una utilitat al fet que els menuts entrin en contacte amb la música i amb la cultura en general és, simplement, perquè així seran millors persones, no perquè paguin entrada d'aquí a 15 o 20 anys.

L'oferta dels tres grans equipaments musicals de Barcelona s'ha incrementat exponencialment en els últims anys, una oferta que, reconeguem-ho, no sempre ha merescut l'atenció de criatures exquisides com els crítics, poc amants de barrejar-se amb marrecs que vés a saber si t'atabalaran amb plors, crits o moviments perpetus (cert que en molts concerts els adults són encara més insuportables). Un error, perquè no hi ha imatge més reconfortant que veure una d'aquestes sales plenes de quitxalla. El mateix cap de setmana que el Liceu presentava Dulcinea, producte contraindicat per a la captació de públic, nou o no, el Palau de la Música Catalana estrenava Sent 100.

Fa dues setmanes ens preguntàvem on eren els compositors d'avui en la programació del centenari de l'edifici de Domènech i Montaner. L'excepció mai confirma la regla i l'espectacle amb música de Pedro Pardo no redimeix un dèficit flagrant. Dit això, el muntatge es va revelar com una proposta pràcticament rodona, amb uns objectius no pas fàcils -reflectir les bases del llenguatge musical i la diversitat de les seves manifestacions, tot emmarcat en l'efemèride palatina- assolits, a través del text de David Pintó, amb una remarcable lleugeresa de traç i un to didàctic, no pas simplista; aclaridor, no pas adoctrinador. Sergi Mateu, un senyor Palau d'elocució impecable, Enric Rodríguez, l'alienígena solitari que descobreix la música, i la ballarina Gigi Grau van garantir el bon funcionament de la part escènica. Per contra, les projeccions van ser un element francament millorable.

Pedro Pardo, present a l'escenari al piano, va tenir a la seva disposició les forces de l'Escola Coral de l'Orfeó Català -Cor de Petits, Cor Infantil, Cor de Noies i Cor Jove-, dirigides estratègicament des de la platea per Elisenda Carrasco, així com Percussions de Barcelona. Al costat d'hàbils distorsions electròniques de coneguts temes, el jove músic lleidatà empra un melodisme directe i efectiu, de vegades no gaire allunyat del musical (per alguns recensors, no per aquest, això seria un insult), amb més elaboració rítmica que no va espantar uns cors que, a més, van haver de ballar. Només el fragment Vent, aigua i foc va semblar allargassat, pecat menor al costat de la marxa que dóna títol a l'espectacle i que el tanca de forma encomanadissa, amb totes les veus per primer cop juntes després d'un efecte sorpresa que no revelarem. Si el Palau necessita un himne per al centenari, Sent 100 seria una tria perfecta, i si no, fora desitjable que aquesta estimulant proposta no es quedi limitada al marc específic de la celebració. Moltes famílies podrien gaudir-ne.

Xavier Cester
Avui