Cerca de notícies

Enquesta

El cor del bosc

3/2/2008 |

 

Els bons menteixen i moren de forma terrible, les bruixes diuen la veritat, els prínceps són uns inútils. Els contes de fades no són el que solen en mans de Stephen Sondheim. Amb el mestre nord-americà penetrem, Boscos endins, en un món de màgia i d'encanteri, de desitjos acomplerts i anhels insatisfets, de pares i fills distanciats, de gegants paorosos i llops seductors. Creuar el bosc és perillós, però necessari si es vol arribar al destí, encara que aquest, al capdavall, sigui diferent a l'esperat en l'inici del camí. Com en tot bon conte -i més encara en aquest cas, en què el compositor i lletrista i el seu llibretista, James Lapine, en combinen uns quants dels més famosos, com el de la Ventafocs, Jan i les mongetes màgiques, la Caputxeta Vermella i Rapunzel i les seves trenes-, del procés se'n pot extreure una lliçó que, qui ho sap, potser ens farà una mica més savis davant els reptes gens fàcils de la vida. I per a qui no vulgui aprendre res de res, almenys el conte l'haurà distret de la millor manera possible.

Pels comentaris esparsos sentits aquí i allà (i pels plors d'alguns menuts, probablement esparverats pel munt de defuncions que es van acumulant), el segon acte és el que més descol·loca, fins al punt que algú pot arribar a pensar que és una simple repetició del que ha passat en el primer. Greu error. Sondheim ens avisa que, encara que el primer acte s'acaba amb tothom cantant Happy ever after, la felicitat és una cosa fugissera, sobretot quan el que es desitja no és el que es vol realment. Per això, quan en el segon acte els personatges tornen al bosc, ho fan amb el ritme irresistible de la mateixa marxa que va puntuant l'acció però que ara modula de forma premonitòria a mode menor.

Aquest no és l'únic exemple de la intel·ligència d'una partitura travada al detall; també podem esmentar l'interval de segona de la frase "Jo vull" que està a la base de molts dels motius melòdics de l'obra. Sense insistir un altre cop en la simbiosi exemplar entre paraula i música que és una de les marques de fàbrica de Sondheim, hi ha tanmateix una millor prova del geni de l'autor de Passion en la successió, en el final del segon acte, de quatre cançons del calat de Last midnight (la terrible admonició de la Bruixa a una humanitat abandonada), No more (la prostració del Forner, per fi confrontat al seu pare desaparegut, davant el cúmul de desgràcies), No one is alone (cant epifànic a la solidaritat entre els éssers humans, al fet que, tot i els errors, hem d'avançar plegats) i la represa de Children will listen (l'última lliçó de responsabilitat envers uns nens que escolten i aprenen).

Aquest és un dels cims més enlluernadors de la producció de Sondheim. Per això, si el primer acte és el desenvolupament embolicat i divertit alhora d'uns contes subvertits amb enginy -impossible no citar l'insinuant Hello, little girl, la falsa innocència d'I know things now, la meravella indissimulada de Giants in the sky, l'acariciadora (i castradora) Stay with me-, el segon acte és l'autèntic cor del bosc, on, a l'ombra de les branques dels arbres, els personatges descobreixen què és la responsabilitat cap als seus fills, cap als seus pares, cap al conjunt de la societat, cap a ells mateixos.

Xavier Cester
Avui