Cerca de notícies

Enquesta

Equips i individualitats

13/1/2008 |

 

Treball d'equip, aquesta és una de les bases sobre les quals Zuric basteix la seva reputació. Sempre hi ha excepcions, com un Trovatore amb quatre individualitats sense quallar. Leo Nucci (Luna) encara manté una presència vocal imponent, i Luciana d'Intino, tot i marejar amb uns canvis de registre brutals, és una Azucena que mereix respecte. Però, en principi, el millor hauria de ser el Manrico de Marcelo Álvarez, veu preciosa i cant baronívol, si no fos perquè a la Pira va fer massa trampes, i la pitjor Cristina Gallardo-Domás (massa associada només amb Butterfly?), amb unes àries aspres, si no fos perquè la implicació dramàtica de la seva Leonora va ser considerable. La subtilesa no va ser el fort d'aquests magnífics cantants que la direcció nerviosa d'Adam Fischer no va cohesionar.

Amb menys vedets, La bohème va fer més impacte, amb un Carlo Rizzi que va pitjar les tecles apropiades (el mateix dia dirigia La juive!) i un conjunt impecable, això sí, amb un Michael Volle (Marcello) que recordava perquè és un dels més extraordinaris cantactors del moment.

A aquestes alçades, Neil Shicoff no interpreta Éléazar, l'encarna: sobre les seves espatlles ensorrades hi ha el dolor d'un pare i un poble. D'acord, el tenor nord-americà sovint va a pinyó fix i no apiana gaire, però el carisma de la veu i l'estat de forma esplèndid són entusiasmadors. Més retrets es poden posar al vibrato exagerat i l'afinació oscil·lant d'Ángeles Blancas, ara bé, canta amb allò que s'ha de tenir i no es va arronsar mai davant la tessitura de Rachel. Als antípodes se situava la tan precisa com tova Eudoxie de Malin Hartelius. Alfred Muff encara deu estar buscant els greus del cardenal Brogni, això sí el seu francès era preferible a l'execrable dicció de Celso Albelo, jove tenor canari a seguir que va encarnar un Léopold d'aguts espectaculars. Comptat i debatut, aquesta va ser la millor (i amb menys talls) Juive que hem vist, en un teatre que oferia, en cinc dies, sis funcions de cinc títols diferents. Enveja sana.

Xavier Cester
Avui