Cerca de notícies

Enquesta

La Ventafocs de Font

23/12/2007 |

 

El director de Comediants porta al Liceu una colorista i arriscada versió de l'òpera 'La Cenerentola' de Rossini, amb Juan Diego Flórez i Joyce DiDonato.

Joan Font no ho nega. Cada vegada se sent més còmode traslladant el món de color i somnis dels seus espectacles teatrals de Comediants als grans coliseus d'òpera del món. El 1999, amb La flauta màgica, de Mozart, va rebre un cop d'esperó, que desitja que es confirmi amb La Cenerentola, de Rossini, que s'estrena avui al Liceu després de passar per l'Òpera de Houston i l'Òpera Nacional Gal·lesa (WNO), a Cardiff, que coprodueixen el muntatge amb el teatre de la Rambla. També anirà a Ginebra i obrirà, l'octubre que ve, la temporada del Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les. "Les produccions han de tenir vida. Fer una òpera costa molts diners i la manera d'amortitzar-la és que volti molt", diu a l'AVUI Joan Font.

La Cenerentola que veuran els espectadors del Liceu a partir d'avui és una aposta molt important del director, ja que hi ha ficat cullerada, cosa que no ha agradat gaire, per cert, a la premsa londinenca, que ha censurat els afegits: Rossini va eliminar expressament tot el món fantàstic de La Ventafocs del conte de Charles Perrault, però Font li ha fet tornar. Damunt l'escenari s'hi belluguen constantment sis rates que són el veritable fil conductor de la història.

La mezzosoprano Joyce DiDonato, que fa el paper d'Angelina, la Ventafocs, admet que, d'entrada, no li va entusiasmar gaire la idea de les rates, però que després s'hi va abocar completament. Joan Guillén, autor del vestuari i de l'escenografia, va defensar-se dient que els rosegadors són una part fonamental en la iconografia dels contes tradicionals. I que el muntatge pretén conciliar la música amb el segell característic de Comediants, "molt visual, colorista i festiu".

El llibret de Jacopo Ferretti explica la vida d'Angelina, una noia maltractada per la seva família, que gràcies a la màgia podrà veure acomplert el seu somni: sortir de la pobresa gràcies a l'enamorament d'un príncep, que en aquest cas es diu Don Ramiro (Juan Diego Flórez).

Incomoditats
El tenor peruà tampoc no les tenia totes i, així com vam poder veure en l'assaig que vam presenciar dimecres a la tarda, no se sentia gaire còmode amb el vestit blau ideat per Guillén. DiDonato, en canvi, es va mostrar molt més deixondida, i fins i tot feia broma amb les seves rates i la seva passió pel flamenc. També volia aprendre algunes paraules en català: no va parar fins que va saber dir "d'on". Una cosa pràctica quan es corregeix alguna cosa i s'ha de tornar a començar. Els altres cantants que participaran en l'estrena del Liceu d'avui i en la segona funció (27 de desembre), així com en funcions alternes fins al 20 de gener, són: David Menéndez (Dandini), Bruno De Simone (Don Magnifico), ItxaroMentxaka (Tisbe), Cristina Obregón (Clorinda) i Simón Orfila (Alidoro). Patrick Summers conduirà l'orquestra.

Òpera perfecta
L'òpera de Rossini, que es va estrenar a Barcelona ja el 1818, un any després de fer la primera funció a Roma, és perfecta per a l'univers de Font. "És molt mediterrània: lliga molt amb la meva manera de veure el món, aquesta comicitat, aquesta manera de presentar la realitat i el xoc que sempre existeix entre la realitat i la ficció", indica el director d'escena. La música del compositor italià també li escau. "És molt lúdica, com una festa; sembla un joc", afirma. Font, de fet, compara els personatges de Rossini amb els de la Commedia dell'Arte. O almenys ell ho ha vist així.

Font porta sempre l'aigua al seu molí. I La Cenerentola que ens presenta és una peça eminentment còmica. No debades deixa caure la necessitat d'obrir una òpera còmica a Barcelona, com la de París, per exemple. "Tindria molta feina", diu rient.

Tanmateix, passar dels espectacles de carrer al Liceu no ha suposat cap problema. "Al Liceu tinc el marc, i m'agrada; no el penso canviar", afirma. Que ningú no s'espanti, doncs, que els cantants no saltaran a la platea ni hi haurà focs artificials. El que sí hi ha és algun joc d'ombres i molt de color. El fons de l'escenari canvia constantment: del verd al rossa, del groc al blau. Cada color ens remet a un espai, bé al jardí, bé a l'interior o el soterrani del palau. Una gran porta és un altre dels elements simbòlics que ha introduït Font: "Cada vegada que s'obre passa alguna cosa", avisa.

El director català deixa clar que La Cenerentola és "un enfrontament entre realitat, desig i somni" i mostra l'ànsia de tothom que habita aquest planeta de "canviar la realitat". Font, almenys, ha retocat força aquesta òpera.

Andreu Gomila
Avui