Cerca de notícies

Enquesta

Portabella proposa una pirueta estilística en el seu últim film

21/12/2007 |

 

El cineasta presenta la calidoscòpica i poètica 'El silenci abans de Bach'. El músic alemany és el fil conductor per reflexionar sobre Europa

Pere Portabella segueix fidel a si mateix i a la seva visió del cine. El director i productor català va presentar ahir en societat l'última obra del seu llarg i arriscat currículum, El silenci abans de Bach. Es tracta d'una pel.lícula calidoscòpica, diferent, poètica, que utilitza la figura del compositor Johann Sebastian Bach per reflexionar sobre Europa. Una nova pirueta estilística per a alegria dels més cinèfils que s'estrena avui als cines Verdi de Barcelona i Madrid, a més del Truffaut de Girona i el Babel de València. De fet, Enric Pérez, propietari de la sala de Grà- cia, va explicar que programar-la era un "autèntic honor" i que fer-ho en unes dates tan fortes comercialment com és Nadal era una "aposta cinematogràfica, social i cultural".

EXERCICI D'ESTIL
Portabella, que també va escoltar una mica aclaparat els elogis encesos del director del Macba --"és una obra mestra, és el Ronaldinho del cine", va proclamar Manuel Borja-Vilell--, va intentar tocar de peus a terra, coneixedor potser que la seva pel.lícula és un exercici d'estil per al qual no està preparat el gran públic. "Jo només em plantejo el cine com un llenguatge artístic, intento canviar els cànons, donar l'esquena als models establerts, cosa que fa augmentar el risc. Però aquest és l'atractiu: l'aventura sense risc no és aventura", va sentenciar. Per això va subratllar una de les seves màximes: "No importa el que s'entengui, sinó el que l'espectador senti. El cine també és un treball de l'espectador".

"HISTÒRIA EN QUÈ NO PASSA RES" I,
certament, El silenci abans de Bach és difícil d'explicar perquè no respon als paràmetres del cine convencional, amb unes estructures, diu Portabella, que estan "desgastades" i necessiten renovar-se amb nous discursos. A la seva última pel.lícula no hi ha presentació, nus ni desenllaç, no hi ha moments àlgids, no hi ha continuïtat entre les seqüències, no hi ha a penes diàlegs entre els personatges. ¿És una biografia dramatitzada del compositor? ¿O és més un homenatge? ¿Es tracta d'una reflexió sobre Europa amb les partitures del geni alemany com a fons? ¿O s'hauria de prendre com un estudi sobre imatge i música? ¿Sobre l'art? ¿Sobre el treball? Probablement, sobre tot això. "És una història en què no passa res. Però és que tampoc hi ha necessitat d'explicar res a ningú", va rematar.

El guió que va crear amb el pianista Carles Santos i el musicòleg Xavier Albertí --"no tinc ni idea de guions, ni ganes", confessa-- viatja del segle XVIII al XXI per Dresden i per Leipzig, els escenaris de la vida de Bach; tant hi apareix el compositor mentre ensenya a interpretar una obra al seu fill o toca ell mateix un orgue descomunal com un camioner dels nostres dies mentre aborda amb l'harmònica una de les seves peces. És, en resum, el Pere Portabella fidel a si mateix i a la seva visió del cine.

El Periódico