Cerca de notícies

Enquesta

Xavier Benguerel: "Quan la política intervé en cultura arriba la catàstrofe"

7/12/2007 |

 

Entrevista: Xavier Benguerel El compositor català acaba de publicar el seu 'Rèquiem' amb l'OBC i el Cor de Cambra del Palau, dirigits per Miquel Ortega.

Benguerel es pregunta si avui dia algun compositor forà tindria la gosadia d'estrenar a Barcelona, com passava fa trenta anys.

Xavier Benguerel acaba de publicar el seu Rèquiem amb l'OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música dirigits per Miquel Ortega, està a punt d'enregistrar un àlbum de música de cambra i acaba d'enllestir un Concert per a violí dedicat a Ala Voronkova. Als seus 76 anys, és un dels compositors catalans amb més obra estrenada i publicada. Però començar un article dient això ja és de per si un mal símptoma, ja que qualsevol compositor hauria de poder escoltar la seva obra en directe, un fet poc habitual als escenaris catalans. Malgrat tot, aquest home vital que ha vist evolucions i involucions segueix esperant que algú estreni la seva òpera Dalí.

Siguem positius i parlem primer del Rèquiem. Han passat 18 anys des que es va estrenar...
Sí, va ser a Torroella de Montgrí amb l'orquestra i el cor del Liceu dirigits per Romano Gandolfi. Després es va tornar a fer al Palau. És una obra complicada i cara de muntar perquè requereix molts músics i cantants i cinc solistes. El resultat del disc és molt bo. Miquel Ortega és un gran director que no té el reconeixement que es mereix.

Com és que no s'ha enregistrat fins ara?
Quan compons una obra hi poses tot el que vols. Ets un il·lús perquè ets l'empresari de tu mateix. Però tocar-ho ja és una altra cosa. Per fer el disc vaig demanar una subvenció a la Generalitat a través de la Fundació Jaume Aragall. I n'estic satisfet, no hi ha gaires compositors que tinguin una gravació així.

Per què amb text de Salvador Espriu?
Espriu és el nostre poeta que més ha parlat de la mort. I em va semblar indicat tractant-se d'un rèquiem.

Es considera un compositor ben tractat?
Com a creador no tinc dret a queixar-me. El 90% del que he escrit ho he pogut sentir i el 60% ho tinc gravat i tinc tota l'obra editada. Altra cosa és la situació actual en què es troben els compositors catalans, que és molt dolenta. A Barcelona es fa molta música, però fallen les infraestructures.

Tots els compositors diuen el mateix, però en ple franquisme la situació devia ser molt pitjor.
Quan vaig tornar de Xile l'any 1954 [família exiliada], musicalment la ciutat era un desert total. Jo venia influenciat i emocionat per Béla Bartók, però aquí ningú sabia qui era. Als anys 70 es va fer molta feina. Vam muntar el Festival Internacional de Música de Barcelona i en deu anys es van estrenar més de cent obres. A les orquestres convidades se'ls exigia que toquessin amb solistes d'aquí. Gonçal Comellas va tocar amb Menuhin, Alban Berg va venir a estrenar aquí. ¿A algun compositor se li acudiria ara venir a estrenar aquí? Hi ha hagut una regressió. Quan la política intervé en la cultura s'esdevé la gran catàstrofe.

Altre cop la culpa és dels polítics?
Els intervencionismes en cultura sempre han acabat malament perquè els polítics no són conscients que no en saben. I ara és la vegada que està passant més. A l'estrena del Llibre Vermell de Montserrat al Liceu hi van anar en Pujol i el Maragall. Ara el Montilla no hi aniria.

Els temps han canviat.
I tant! Abans aquest era un país il·lusionat. Ara és un país decebut. I costa molt remuntar això. Tots els idealismes s'estan perdent. Només hi ha il·lusió per les coses materials. Una obra no es toca mai per la seva qualitat, es toca per influències, per amistat, etc. Qui decideix què mereix ser tocat?

Anem a Dalí. Fa sis anys em va dir que s'estrenaria al Teatro de la Zarzuela i que els cantants ja assajaven. Però no es va estrenar mai. Què va passar?
L'òpera, amb llibret de Jaime Salom, s'havia d'estrenar al Liceu per l'Any Dalí, el 2004. Va ser un encàrrec del ministeri de Cultura. Però no va poder ser. Després s'havia d'estrenar a la Zarzuela i tampoc va poder ser. Van canviar el director del teatre i el nou va decidir que no s'hi feia més òpera, només sarsuela. Però li asseguro que jo viuré l'estrena de Dalí.

A Madrid?
A Madrid.

Quina creu que ha de ser la funció del director d'un teatre d'òpera o auditori?
Un director d'un equipament cultural ha de retre comptes, i no em val que només faci repertori. Omplir L'Auditori o el Liceu és molt fàcil, però és involucionista. Si no hagués existit un privilegiat com Serguei Diaghilev, Falla, Stravinsky i tants altres no haurien tingut tantes oportunitats. Si en el món de l'art no arrisques no avances. Al Liceu parlen de Britten com si fos òpera moderna quan és pur classicisme... L'òpera no ha caducat, però cal una llei dels polítics catalans que obligui a estrenar una obra d'un compositor català cada any. Seria sa, ni que sigui per contrast.

Però el públic no omple.
Al públic se l'ha d'educar. Quan Stravinsky va estrenar La consagració de la primavera a París els músics deien que no es podia tocar. Diaghilev va treure el jove Stravinsky del podi i hi va posar Pierre Monteux. I l'estrena va ser un escàndol. Actualment a Europa s'estrenen òperes noves, al Teatro Real també perquè tenen ordres, i al Liceu, quan veig que es fan al Foyer em cau la cara de vergonya. El nostre país no és un problema, és un drama. I més tenint en compte que és un país ric en creadors d'avantguarda.

Hi ha compositors que ja han tirat la tovallola.
No m'estranya. Si un creador té tanta dificultat a expressar-se ho deixa. Jo ara una òpera no l'escriuria. Per escriure per a un mateix s'ha de ser molt perseverant. Jo no crec en l'art per l'art. El creador, l'intèrpret i el públic formen un triangle. A la partitura se li ha de donar vida i hi ha d'haver algú que l'escolti. I segueixo dient que la meva vida musical ha estat aproximadament feliç.

I com s'aconsegueix això?
Coneixent les teves limitacions, entenent que hi ha col·legues millors que tu i no sent envejós. Em sento orgullós de saber que mai he fet trampa i que no he anat a buscar l'èxit fàcil -l'èxit és una fal·làcia-. Quan miro el passat no tinc dret a queixar-me. He estat honest amb mi mateix i amb la meva música.

Marta Porter
Avui