Cerca de notícies

Enquesta

Un afer d'homes

3/12/2007 |

 

Aparquem la severitat amb el vessant escènic de Les troyens, per manifestar l'admiració sense reserves pel cor i l'orquestra de Stuttgart, galvanitzats pel seu titular, Manfred Honeck. Una lectura graduada al mil·límetre (el crescendo de l'octet amb doble cor treia l'alè) no l'eximeix, tanmateix, dels talls ofensius fets a la partitura. Tant la Cassandre impulsiva de Barbara Schneider-Hofstetter com la Didon emotiva de Christiane Iven mereixen el plàcet, no tant l'Enée de Ki-Chun Park: veu lletja i cant bast, això sí, uns pinyols com canonades.

Si Berlioz no necessita presentació per al sofert lector, Stefano Landi sí, ja que el seu nom ha quedat a l'ombra de Monteverdi. No amagarem que la música d'Il Sant'Alessio pot semblar àrida, amb els seus quilòmetres de recitatius i escassos oasis melòdics. No és menys cert, però, que va ser tot un gust deixar-se arrossegar per la força del text quan es comptava amb el suport extraordinari de Les Arts Florissants. Dirigint des del clavecí, l'orgue i el regal, William Christie va aconseguir que les simfonies instrumentals sonessin amb una dolçor indicible i que la mort del sant posés la pell de gallina.

El reclam mediàtic era la concentració única (vuit) de contratenors per metre quadrat. Lazar i Christie van seguir el model de l'estrena, en la Roma de 1632, on les dones no podien actuar en temples i teatres, i, esclar, de castrats ja no en corren. El resultat va ser excepcional, sobresortint la figura ascètica i la veu il·luminada pel fervor de l'Alessio de Philippe Jaroussky, el corprenedor dolor de l'Sposa de Max Emanuel Cencic i la penetrant expressivitat de la Madre de Xavier Sabata. El que més agraïm a Lazar, a Christie i al seu equip és haver fugit de la temptació de la ironia o la paròdia camp, per servir l'obra amb amor. Que els àngels els guardin molts anys.

Avui