Cerca de notícies

Enquesta

Àngels i dimonis

3/12/2007 |

 

De com amb 'Il Sant'Alessio' a París i 'Les troyens' a Stuttgart es pot entrellucar el cel i l'infern de les posades en escena actuals.

Entre l'olor de santedat i la bellesa atordidora, 'Il Sant'Alessio' de Landi ha dut a París l'esplendor del Barroc.

Un heroi a la recerca de la terra promesa deixant pel camí una ciutat cremada i una reina immolada. Un home que fuig de tot i de tothom per anar a la recerca de Déu deixant pel camí una dona i uns pares ensorrats pel dolor. Dos segles i mig separen les òperes que aborden les seves històries i una galàxia de distància entre les seves plasmacions escèniques. Parlem de Les troyens de Berlioz a l'Òpera Estatal de Stuttgart i Il Sant'Alessio de Landi al Teatre dels Camps Elisis de París. L'òpera serà diversa o no serà.

En un dels emporis del Regietheater com Stuttgart, Joachim Schlömer signava una producció irritant de Les troyens, tot i que el punt de partida fos vàlid. La contraposició de dues cultures que acaben destruïdes és il·lustrada de forma sovint ridícula. Si Cartago és vista com una multinacional asèptica i eficient, Troia és retratada com una societat arcaica i violenta (amb un xaman omnipresent sortit de la selva amazònica), tancada en una cova amb color de patata xip. I és que la lletjor visual, per no dir el mal gust, és un dels elements de molts muntatges germànics. Això sí, la direcció d'actors de Schlömer va ser en molts moments reveladora, llàstima que cregui que la música és avorrida i que calen distraccions coreogràfiques. A més, convertir la Cacera reial i tempesta en una cacera i pallissa del negre va despertar la ira del pelegrí berliozià.

Contra la lletjor de la relectura, la bellesa de la recreació. Aquesta seria la conclusió falsa de contraposar Les troyens i Il Sant'Alessio, ja que el que fa Benjamin Lazar amb l'obra de Landi no és arqueologia, sinó una lectura contemporània a partir de les convencions del Barroc. La gran diferència és que Schlömer només es fixa en el text, mentre que Lazar escolta la música, per això el que entra pels ulls no es dóna bufetades amb el que entra per les oïdes.

Una il·luminació daurada, feta en bona part amb bugies, una gestualitat hieràtica i un vestuari sumptuós basteixen una proposta en què la intrusió dels elements sobrenaturals -el dimoni que vol apartar sant Aleix de la recta via, els àngels que el guarden- s'insereixen amb la mateixa naturalitat que els apunts carnavalescos. L'òpera és un esplèndid exemple de la síntesi barroca entre espiritualitat i sensualitat, a través d'una vida exemplar, als nostres ulls esgarrifosa: Aleix torna a la casa que va deixar la nit de noces per dur una vida de privacions sense que ningú el reconegui fins que mor. Però Landi i el seu llibretista, el futur papa Climent IX, també es riuen del sant a través de dos criats entroncats amb la Commedia dell'Arte. En sortir d'aquest espectacle d'atordidora bellesa, el cronista es preguntava si no és aquest sentit de l'humor el que certificaria la superioritat del catolicisme sobre el luteranisme. Temptacions del dimoni, sens dubte.

Xavier Cester
Avui