Cerca de notícies

Enquesta

Hola i adéu

18/11/2007 |

 

De com Eiji Oue torna amb l'OBC, el Trio Beaux Arts s'acomiada i Gianandrea Noseda enlluerna amb la seva orquestra.

Han estat uns dies d'intenses emocions orquestrals que han dut, després d'uns mesos d'absència, el retorn d'Eiji Oue a la seva formació, una OBC que sona molt bé quan té el director japonès davant (aquest curs esperem que sigui el de la consolidació d'aquesta parella artística). També cal saludar el retorn a Palau 100 d'un músic que sempre deixa molt bon gust de boca, Gianandrea Noseda, l'últim del trio de vencedors del Concurs de Direcció d'Orquestra de Cadaqués que ha desfilat pels nostres escenaris. Ambdues sessions coincidien a comptar amb dues batutes hiperactives i dos violinistes de primer ordre, així com també a incloure obres de gran virtuosisme orquestral resoltes a meravella.

La serietat proverbial dels crítics fa que no acostumin a veure bé l'excés d'efusions al podi. Tant és, Oue no té intenció aparent de refrenar les seves tendències coreogràfiques, però a aquest cronista no li importa que salti i remeni el cul mentre el resultat musical sigui bo, com va ser el cas de les Danses simfòniques de Rakhmàninov, una partitura adient per al seu tarannà extravertit. Orquestra i director van fer justícia al cant del cigne del gran compositor rus, a la seva brillantor sonora, a la seva inventiva melòdica i al seu to misteriós, amb un vals central que esdevé per moments una dansa macabra reforçada per les cites del Dies Irae en el final. El programa s'obria amb una remarcable lectura del Concert per a violí núm. 1 de Xostakóvitx amb un Borís Belkin recolzat sense defalliments per Oue (el delicat final del Nocturn, el to sardònic de l'Scherzo). Belkin va captivar per la forma com el primer moviment esdevenia una cantilena entotsolada, i si l'inici de la Passacaglia va ser un pèl extern (responsabilitat també de la batuta), la cadència va ser escruixidora.

A Hilary Hahn li deu agradar molt el Concert per a violí de Dvorák, perquè ja el va oferir fa uns mesos a L'Auditori. Lloem-li el bon gust de defensar una obra pròdiga en idees, i de fer-ho amb un so d'una plenitud i bellesa atordidores i un tremp que va aparcant la fredor de fa uns anys. Per intensitat, tanmateix, cap com la de Noseda, regalimant suor en cada compàs, vibrant en cada sistema, grunyint ara i adés quan l'emoció l'arrossega. No era simple posa, perquè el control d'un conjunt de primer nivell en totes les seccions com la Filharmònica de la BBC va ser mil·limètric. Si a la Simfonia de Rèquiem va subratllar les tensions abans d'un final on s'entreveu la llum -seguint els ideals d'un objector de consciència com Britten que en començar la Segona Guerra Mundial estava fora del seu país-, en Així parlà Zaratustra va oferir una lectura d'una visceralitat colpidora, sumptuosa i alhora nítida en la disposició dels estrats sonors (quin luxe comptar amb l'orgue del Palau en una peça com la de Strauss). Esperem poder tornar a dir hola aviat a Gianandrea Noseda.

Xavier Cester
Avui