Cerca de notícies

Enquesta

Les portes de La Fura

2/11/2007 |

 

El grup català torna al Liceu amb el seu muntatge del 'Diari d'un desaparegut' de Janácek i d''El castell de Barbablava' de Bartók, coproduïts amb l'Òpera de París.

Un home deixa el seu poble, rumb al desconegut, per anar darrere la gitana que li ha robat el cor. Una dona penetra en el castell del seu estimat per intentar esbrinar què s'hi amaga. Dues històries en principi pa-ral·leles per al programa doble que el Gran Teatre del Liceu estrena aquest vespre (20 h). El Diari d'un desaparegut de Janácek i El castell de Barbablava de Bartók suposen, a més, el retorn de La Fura dels Baus al Liceu després de set anys d'absència.

La confecció d'aquest programa doble no deixa de ser curiosa perquè, ben mirat, la peça de Janácek no és pas una òpera, sinó un cicle de cançons orquestrat per a l'ocasió per Gustav Kuhn. Àlex Ollé, un dels responsables de la posada en escena, no amaga com va sorgir la idea: "Va ser Gerard Mortier [director de l'Òpera Nacional de París] qui ens va encarregar les dues peces", i va ser a París on es va estrenar, el gener passat, aquest díptic que ara arriba al Liceu (de moment amb tres funcions, a l'abril se'n faran set més), coproductor de l'espectacle.

La porta de l'èxit
L'esment del nom de Mortier no és casual. Va ser el gestor belga qui, amb l'encàrrec de La damnació de Faust per al Festival de Salzburg del 1999, va obrir les portes dels escenaris operístics internacionals al grup català, unes portes que s'han mantingut obertes fins a l'actualitat (com L'anell dels Nibelungs en curs al remullat Palau de les Arts de València).

Tot, però, no han estat flors i violes. La versió furera de La flauta màgica va ser esbroncada a París. Per sort, amb el Diari i el Castell La Fura va trobar la clau de la porta de l'èxit amb el públic gal.

Per a Ollé, aquestes obres són "les dues cares de la mateixa moneda, l'atracció pel que és desconegut, diferent: en el cas de Janík, el pagès protagonista del Diari d'un desaparegut, és l'atracció per la gitana". Pel que fa a l'òpera de Bartók, és "Judit qui se sent atreta per la imatge de poder que representa Barbablava".

Un poder que adopta una imatge ben reconeixible, la d'un teatre d'òpera. Les imatges projectades (gentilesa de Franc Aleu) de Judit i Barbablava pujant per la gran escalinata del Palais Garnier han estat reconvertides en l'escala del Liceu. Com explica Jaume Plensa, responsable de l'escenografia i el vestuari, "un teatre dóna la idea de poder, de domini sobre la ciutat i les persones".

La porta del retrobament
La primera experiència de La Fura dels Baus amb la música clàssica va ser el 1996 al Festival de Granada amb L'Atlàntida de Falla, un espectacle que va generar rius de ditirambes. Onze anys més tard, el grup es retroba amb el mateix director musical, Josep Pons. L'actual titular de l'Orquestra Nacional d'Espanya ressalta la filiació de les dues partitures amb el moviment nacionalista de començaments del segle XX.

Per a Pons, el "ressorgiment de les músiques nacionals fonamentades en les arrels populars" és fruit d'una "reacció al wagnerianisme". El director de Puig-reig va emfasitzar la capacitat colorística de Bartók per plasmar cadascuna de les portes que Judit obre en el castell, sense oblidar el rol clau de la llengua hongaresa. "Tota la pulsió rítmica ve del text".

La porta del drama
El fet que el Diari d'un desaparegut no sigui una òpera crea les seves dificultats pròpies, com reconeix Valentina Carrasco, col·laboradora en la direcció d'escena. "Per al cantant és molt difícil mantenir el personatge, la tensió", sobretot quan el tenor protagonista està ficat "dins d'un forat".

Àlex Ollé segueix aquesta línia argumental. "La idea era mostrar algú molt arrelat", atret per una dona desconeguda que "l'arrenca del terra com una pastanaga". Una dificultat afegida era donar cos a aquesta relació passional, tenint en compte que la gitana té un pes simbòlic més gran que la seva presència real (ben minsa) a la partitura.

Per altra banda, El castell de Barbablava "no dóna treva", com reconeix Carrasco. "És la història d'una passió que es va extingint per l'obsessió de Judit per saber, per anar més enllà". Per això, La Fura ha optat, en paraules d'Ollé, per un "espai mental; no hi ha escenografia sinó projeccions, amb la qual cosa l'actor no té referents".

La porta del laboratori
Jaume Plensa ja ha col·laborat en quatre espectacles lírics de La Fura, però aquest és el primer cop que coincideixen al Liceu, on el grup només havia escenificat D.Q., de José Luis Turina, una òpera que ningú té pressa a reposar (ni segurament fa cap falta). L'artista parla d'un "treball de laboratori, d'investigació" que no només mostra les intencions del compositor sinó també "el nostre estat d'ànim; cada espectacle reflecteix on som".

Plensa afegeix que aquest díptic "demanava que tot fos més suggerit que explicat". "És un món de recerca en l'obscuritat, una peça molt orgànica on la música marca el pols d'una producció que sembla molt buida, però que està molt plena".

Ple-buit, realitat-ficció són algunes de les dualitats que planteja l'obra de Bartók (l'evident punt fort del díptic), ja que, com recorda Valentina Carrasco, "tots tenim portes tancades que no volem obrir" perquè "ens fa mal". "Però alhora tots volem saber què hi ha al darrere".

Xavier Cester
Avui