Cerca de notícies

Enquesta

Homenatges deguts

14/10/2007 |

 

De com ja era hora que recordéssim algunes de les figures destacades de la música desaparegudes en els últims mesos.

La nostra morte è il trionfo dell'amor!" canten exaltats Chénier i Maddalena al final de l'òpera de Giordano, abans que la guillotina els separi el cap del cos. No hi ha dubte que el gènere líric és propens als òbits espectaculars. La realitat, tanmateix, és ben diferent. Als últims mesos hi ha hagut una sèrie de decessos en el món de la música que han merescut menys quantitat de tinta que la generada (i que encara genera, vegeu els dossiers especials en els números d'octubre de moltes revistes especialitzades) per Luciano Pavarotti, la qual cosa no vol dir que no hagin estat pèrdues sensibles que bé es mereixen un record i un homenatge. Sobretot quan la pèrdua es produeix en una persona amb molt futur encara per endavant, com Toni Ramon. Aquest músic català, antic escolà de Montserrat i resident a París, no era només el director de la Maîtrise de Radio France, també era l'impulsor d'un apassionant projecte coral i pedagògic en barriades desfavorides. Perquè, quin sentit té la música deslligada del món que l'envolta?

Aquests mesos han estat particularment cruels amb el món de l'òpera, amb la desaparició gairebé simultània de tres sopranos contemporànies (nascudes entre 1927 i 1929), tot i que de característiques ben diferents. Teresa Stich-Randall va ser una mozartiana il·lustre dels anys 50 i 60, mentre que Beverly Sills és el paradigma d'una autèntica self-made woman, una cantant cent per cent made in USA (en el seu apogeu no era difícil trobar-la en platós televisius o portades de revistes com Time) que a la seva brillantor tècnica hi afegia una increïble energia comunicativa que compensa amb escreix el cost evident que li va suposar interpretar alguns papers que estaven més enllà de les seves possibilitats.

L'últim nom d'aquest trio de sopranos és el de Régine Crespin, autèntica reina del cant francès del tercer quart del segle passat (tot i que no es va deslliurar d'incomprensions i polèmiques en el seu país natal) que va saber reconvertir-se arran d'una greu crisi personal i vocal després d'haver enlluernat amb Wagner, Poulenc i Verdi. Ja sabem que els clàssics, en el fons, no moren mai, per això la gravació de Crespin de les Nuits d'été de Berlioz continua sent considerada un dels registres mítics de la història del so gravat.

Hi ha hagut també traspassos en circumstàncies més complexes, com el (segons apunten totes les fonts) suïcidi de Jerry Hadley. Més enllà dels detalls concrets del cas, el tenor nord-americà és un bon exemple de com de variable pot ser la carrera d'un cantant: les actuacions en teatres i festivals de primera divisió i els enregistraments discogràfics (sobretot amb Leonard Bernstein) van deixar pas a la grisor. Arribar és molt difícil, mantenir-se encara més, sobretot en un món com l'actual afamat de novetats constants que prefereix la superficialitat del plaer immediat al pòsit del llarg recorregut.

Xavier Cester
Avui