Cerca de notícies

Enquesta

Contrastos en vint-i-quatre hores

14/10/2007 |

 

"La nostra morte è il trionfo dell'amor!". Una frase tremenda que pot fer un efecte diferent segons com es canti. El dia de l'estrena de l'actual muntatge liceista d'Andrea Chénier va fer prou patxoca en les veus de Daniela Dessì i José Cura. En la segona funció, força menys. Deborah Voigt assumia per fi el rol de Maddalena, en el qual debutava, com ja va fer aquí amb La Gioconda. Una pregunta a l'aire: ¿el Liceu és el camp de provatures de la soprano nord-americana abans de dur aquests papers a places, diguem-ne, més fortes? Llàstima, perquè de moment ens quedem sense gaudir de les seves interpretacions de Wagner i en especial de Strauss, on dóna el millor de si mateixa. La seva Maddalena no va tenir ni relleu ni profunditat, potser per inseguretat (l'apuntador va ser ben audible al llarg de la funció). La fredor de Voigt es va encomanar a una funció que va semblar inacabable.

Per això el contrast va ser extrem menys de 24 hores després. Entrava dins les previsions que Daniela Dessì es mostrés més càlida i generosa al costat de Fabio Armiliato. Tot i així, la seva Maddalena va triomfar amb ple mereixement gràcies a un cant immaculat. Armiliato va ser un Chénier que va saber combinar rauxa i poesia en dosis ideals, amb un fraseig sense els alts i baixos del seu antecessor i un agut més brillant. Tot i que l'instrument no és tan penetrant com el de Carlos Álvarez, Anthony Michaels-Moore va fer una composició acurada de Gérard.

Les peces musicals van encaixar de tal manera que vam aconseguir no fixar-nos en el muntatge. Tanmateix, ja que la producció aposta per un munt de morts, fem una altra pregunta a l'aire a partir de la presència d'un cantant estimable com Fabio Armiliato. Quants tenors italians de primera línia han sorgit després de Luciano Pavarotti?

Avui