Cerca de notícies

Enquesta

La fragilitat del cantant

23/9/2007 |

 

Rolando Villazón no es troba bé.

És l'etern dilema, què és primer, l'ou o la gallina? En aquest procés resumit barroerament, què ha estat més determinant? Les ànsies de redimir un públic avesat a gaudir de grans espectacles vocals? El dèficit en les personalitats cantores que els feien possibles fa uns lustres? O la necessitat ha creat l'òrgan? De grans cantants, avui en dia, n'hi ha molts, de presències magnètiques capaces d'exaltar-se i arrossegar el públic en la seva estela, força menys. I quan apareixen, la pressió es multiplica. Vet aquí un Rolando Villazón cancel·lant totes les actuacions en el que queda d'any. Diagnosi no del tot hipotètica: s'ha cremat. Tanmateix, l'argument de la pressió sobre aquesta figura sempre fràgil que és el cantant d'òpera és matisable: les vedets actuals canten força menys (sobretot òpera escenificada) que els seus predecessors. Ja sabem que uns quants concerts són més lucratius que setmanes d'assajos i representacions. La pressió, en tot cas, és a no contradir la imatge sonora que ofereix el benèvol micròfon. El directe, com el cotó fluix, no enganya.

També se sol dir que no hi ha veus per fer tal o qual obra, ben cert, la qual cosa no és impediment perquè hi hagi repertoris que es continuen fent encara que sigui al preu de torturar les orelles de l'aficionat. Tot sigui per la seva il·luminació intel·lectual.

Agraïm, doncs, al Liceu, l'oportunitat de recuperar una obra com Chénier, que, en una curiosa coincidència, rebrà aquesta temporada noves produccions a Zuric i a Milà (amb posada en escena de Terry Gilliam!). És l'obra ideal per gaudir de l'òpera vera, sense manies, com a vehicle desfermat de la glòria de la veu humana. Als que només adoren títols com Wozzeck els sortirà una granissada; als que ens agrada la carn, el peix, la verdura, la fruita, el dolç i el salat, esperem amb impaciència la festa.

Avui