Cerca de notícies

Enquesta

Òpera vera

23/9/2007 |

 

De com el retorn al Gran Teatre del Liceu d''Andrea Chénier' ens pot ajudar a entendre alguns trets de l'òpera actual.

Una llarga absència arriba a la seva fi: una escena de l''Andrea Chénier', que dimarts vinent torna a l'escenari del Liceu

Dimarts vinent arrenca la temporada del Liceu amb Andrea Chénier. L'òpera més famosa d'Umberto Giordano torna després de 22 anys de llarga absència, és clar que encara són més greus els 23 anys sense Der Rosenkavalier o els només 14 sense Carmen, un d'aquells títols populars que permetrien fer les tirallongues de funcions amb múltiples repartiments tant del gust de la direcció liceista. Més enllà de la xifra, el cas de Chénier pot servir d'exemple d'un corrent, més o menys difús, però real, que afecta l'orientació de moltes programacions.

Fent balanç de les converses estivals amb els directors de teatres europeus, hi ha un títol que sortia un cop i un altre: Wozzeck. L'òpera de Berg seria el paradigma del que ha de ser el gènere, una conclusió lògica si es té en compte l'accelerat procés d'intel·lectualització que aquest ha experimentat en els últims decennis. Res més lluny de la intenció del cronista negar la vàlua d'una obra impressionant, colpidora i essencial. Però apostar totes les fitxes per la, diguem-ne, transcendència del gènere, per la seva capacitat per reflectir les grandeses i misèries de l'ésser humà (i, si pot ser, o almenys alguns ho deuen esperar, actuar sobre les mateixes), té com a corol·lari considerar anatema l'òpera com a mer espectacle, com a entreteniment. Sense dir-ho amb aquestes paraules, quedava clar que un Gerard Mortier (és casualitat que sigui de formació jesuïta?) deu pensar que això és un pecat mortal del qual cal fugir com de la pesta, i aquesta línia de pensament ha anat amarant els cercles decisoris.

Per descomptat que hi ha hagut guanys, s'han ofert, no sense sang, perspectives noves a les obres de sempre i s'han potenciat títols no tan presents en els cartells que bé paguen la pena. Però també hi ha hagut pèrdues significatives que han afectat, sobretot, al repertori italià (el cas de la grand opéra del XIX mereixeria un capítol a part). Verdi s'ha salvat perquè es considera que té un plus de profunditat que altres compatriotes no posseeixen, si bé caldria veure qui avui en dia defensaria que Il trovatore és millor que Don Carlo o La Traviata. El belcanto es mira amb suspicàcia, música bonica pensada per al lluïment dels cantants sense entitat dramàtica (per això, aquí i allà, és carn de canó de les versions en concert), mentre que el verisme directament ha anat a la galleda de les escombraries de molts maitres à penser operístics.

Aquestes emocions primàries, aquestes trames melodramàtiques sense implicacions socio-filosòfico-polítiques són la darrera expressió d'un gust aburgesat que la nostra primmirada època no pot tolerar. Només Puccini -admetent que la seva inclusió sota l'epígraf verista mereix moltes matisacions- es manté impertorbable davant els rius de bilis que li han caigut a sobre, gràcies a un fet ben simple: al públic li encanta la seva música. I ben fet que fa.

Xavier Cester
Avui