Cerca de notícies

Enquesta

Pavarotti va encapçalar el salt de l'òpera del teatre als estadis

8/9/2007 |

 

El tenor italià, Carreras i Domingo van portar el 'bel canto' al públic de masses. El gènere s'ha posat al servei del màrqueting per buscar nous mercats

L'òpera és cada vegada menys elitista. Poc es podien imaginar els membres de la camerata florentina, aquell grup que es va començar a reunir fa quatre segles a Florència amb el propòsit d'unir dansa, música i poesia mirant la Grècia clàssica, que el seu experiment teatral arribaria a tenir èxit 400 anys més tard davant de milers de persones en un estadi esportiu gràcies al lideratge d'artistes com Pavarotti. Ja se sap, l'òpera no va ser concebuda per ser descontextualitzada del seu hàbitat natural, el teatre, per ser representada davant de les piràmides o en un camp de futbol. Però és indubtable que, en l'era del màrqueting, el gènere que no fa un esforç per obrir-se a nous camps vitals corre el perill d'extingir-se. Els últims anys s'ha vist com la recerca de nous mercats ha estat una constant tant en la programació d'espectacles com en l'àmbit discogràfic.
Calia promocionar un gènere que havia guanyat adeptes gràcies al disc i a les noves estrelles sorgides en un món en què els mitjans de comunicació tenien cada vegada més vigor. Fins i tot les mateixes companyies teatrals fan esforços per guanyar públic, com el Metropolitan de Nova York, que ofereix durant l'estiu funcions populars al Central Park novaiorquès o, molt abans, amb iniciatives com les de l'Arena de Verona, que presenta òperes escenificades davant més de 40.000 persones. Fins i tot el Liceu s'ha apuntat al carro portant la seva recent Norma a la Barceloneta.

MILIONS DE BENEFICIS
No hi ha cap dubte que van ser els tan elogiats Tres Tenors, és a dir, Josep Carreras, Plácido Domingo i Pavarotti, els que millor van saber introduir el gènere en el públic de masses amb multitudinaris concerts en estadis esportius, que van generar milions de beneficis. En vista de l'acceptació popular, la fórmula de macroconcerts va ser la més utilitzada en diverses ocasions amb desigual resultat, com en el cas de les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics o amb els macroespectacles que han girat pels Estats Units i Europa oferint multitudinàries Aïdes de Verdi. Per al record queden aquell emocionat concert a l'Arc de Triomf barceloní que va tornar Josep Carreras a la vida concertística i els espectacles que Pavarotti brindava amb els seus amics del món del pop, Pavarotti & Friends.
En l'apartat discogràfic també s'han buscat mil maneres perquè l'òpera arribi al gran públic. Els antecedents es podrien trobar amb els cross over (cantants d'òpera que se submergeixen en altres gèneres) que ja faria el mateix Enrico Caruso a principis del segle XX; Pavarotti, en aquest sentit, va convertir en or el disc Tutto Pavarotti, que es va introduir als llocs més recòndits del planeta sense excepció (vegin el requadro); o els discos de ranxeres, boleros o tangos amb què Plácido Domingo faria el seu bon negoci (està a punt de sortir el seu nou disc centrat en la copla espanyola).

MITES PASSATS PEL CINE
Altres mètodes que també han funcionat amb èxit s'han valgut de mites de l'òpera passats pel cine, tal com passa amb l'arxiutilitzada Maria Callas, soprano rellançada discogràficament fins a no poder més o introduïda en una banda sonora d'una pel.lícula taquillera, com podria ser el cas de Philadelphia. A la cinta se sentia en moments molt emotius la seva versió de l'ària La mamma morta, d'Andrea Chénier, de Giordano, amb què portava l'òpera a un públic divers que acabava per entonar una melodia abans impossible de sentir fora d'un teatre. La discogràfica després rellançava l'ària com a banda sonora de pel.lícula.

És clar que l'òpera ja no és territori comanxe per al públic de masses i que des de fa uns 15 o 20 anys la gent del carrer sap més de Verdi, de Puccini i de Bizet.

El Periódico