Cerca de notícies

Enquesta

El Caruso dels 'mass media'

7/9/2007 |

 

El tenor italià va aconseguir col·locar un disc seu al número 1 dels més venuts a Anglaterra durant cinc setmanes.

Sens dubte, Luciano Pavarotti ha estat el tenor més popular del segle XX, equiparable a Enrico Caruso, però a l'època dels mass media. Com ell, va traspassar el món operístic per ficar-se a l'ànima del poble. Tothom sap qui és Pavarotti, tant si és aficionat a la lírica com si no ha sentit una òpera en sa vida. Tant és. Pavarotti ha estat l'últim tenor del poble, l'últim capaç de sortir al carrer i cantar una napolitana simplement perquè li venia de gust, l'últim capaç de fer un anunci d'espaguetis, l'últim a cantar tots els papers del repertori estudiant-los de memòria, ja que males llengües diuen que no sap llegir una partitura. Pavarotti ha estat l'últim tenor dels de "tota la vida", un home que ha encaixat un seguit de tòpics: fill d'un humil forner de Mòdena aficionat a l'òpera, amant del bon menjar, veu deliciosa, autodidacte, estrella des de la seva primera actuació.

Més enllà d'una veu magnífica que era capaç d'arribar als aguts on ningú més hi arribava -els nou dos de pit a La fille du régiment al Met que li van valdre una portada al Times- i a sobre fer-ho amb aquella seguretat que dóna tenir una capacitat pulmonar il·limitada, Pavarotti no només va cantar òpera sinó que va acostar la lírica al poble. Va ser el primer a concebre l'òpera com a espectacle de masses. En el record queden les actuacions al Hyde Park de Londres davant de Carles i Diana de Gal·les, al Central Park de Nova York en un concert retransmès en directe per a milions de persones, o sota la Torre Eiffel de París davant 300.000 entregats seguidors. El 1990, amb els seus amics Plácido Domingo i Josep Carreras va oferir un concert a les termes de Caracal·la, a Roma, per recaptar fons per a la Fundació contra la leucèmia de Carreras que s'acabava de crear. Rememorant les batalles vocals del segle XVIII, el concert va tenir tant d'èxit que aviat es va convertir en un espectacle de masses: havien nascut els Tres Tenors. Després va venir la gala de clausura de la Copa Mundial de Futbol d'Itàlia, amb Zubin Mehta a la direcció. Cada concert dels Tres Tenors esdevenia un espectacle de masses, incloent-hi Barcelona, en un atapeït Camp Nou. Un espectacle, produït el 13 de juliol de 1997, d'aquells que la gent encara diu: "Jo hi era".

Dels seus discos antològics Tutto Pavarotti I i II en va vendre milions de còpies i l'antològic Essential Pavarotti va ser el primer disc de música clàssica a mantenir-se en el número 1 dels més venuts a Anglaterra durant cinc setmanes. La popularitat extrema el va convertir en Tutto, un sobrenom que els seus fans li cridaven sense embuts en els seus recitals.

El seu afany per cantar-ho tot també el va dur a col·laborar amb estrelles del rock i del pop com Sting, James Brown, Caetano Veloso, Bono i fins i tot amb Frank Sinatra i Michael Jackson. Molts d'ells també van col·laborar amb el tenor en el seu projecte de recaptar fons per a l'organització War Child i construir un centre de musicoteràpia a Mostar. Amb ell se'n va una època en què la veu prevalia per sobre de les posades en escena i del perfeccionisme acadèmic, en què l'entrega dalt de l'escenari era el pa de cada dia, un temps en què les grans veus no només van omplir els teatres d'òpera de tot el món sinó també els carrers, els estadis i les cases de cadascun de nosaltres.

Marta Porter
Avui