Cerca de notícies

Enquesta

Rèquiem per una orquestra

7/10/2003 |

 

La sensació de desencís per la desaparició de l'Orquestra de Cambra Teatre Lliure no es veu pas gaire alleujada pel fet que tot plegat es veia a venir. Efectivament, ja fa un temps que el conjunt creat per Josep Pons vivia en un estat d'hibernació amb només puntuals, i cada cop més escadusseres, sortides a la llum pública. Un destí lamentable per a una orquestra que ha estat part importantíssima de la nostra vida musical, i una mala notícia per a tots els aficionats que no sembla haver merescut cap resposta ni reacció per les usualment sordes autoritats culturals del país.
Amb el referent de conjunts de prestigi com la London Sinfonietta o l'Ensemble Intercontemporain, l'Orquestra del Lliure va néixer amb el compromís ferm de defensar i divulgar la música del nostre temps, un compromís en què tant l'estrena absoluta de partitures d'autors catalans com la primícia a casa nostra de peces dels grans noms internacionals i la interpretació dels clàssics indiscutibles del segle XX anava lligada a un rigor i una qualitat en els resultats musicals que anava creixent amb els anys. La seva presència va ser benvinguda en algunes propostes escèniques tant a la històrica sala de Gràcia (en la memòria queda per sempre el meravellós Pierrot lunaire de Schönberg amb Pons a la batuta, posada en escena de Calixt Bieito i Nina com a protagonista) com en altres sales (l'òpera Pepita Jiménez a Peralada, Company de Sondheim, novament amb Bieito al capdavant, al Mercat de les Flors i al TNC).
Aquest musical demostra que l'orquestra va saber també evolucionar en el seu repertori, abraçant tant el jazz (gràcies en bona part a la tasca del pianista Lluís Vidal) com el classicisme interpretat amb criteris historicistes. Aquests són només alguns dels molts, bons moments en els quals el conjunt va deixar la seva empremta. Si hi afegim la discografia realitzada per al segell Harmonia Mundi, és més que clar que la tasca de l'Orquestra de Cambra Teatre Lliure ha estat, en conjunt, magnífica.
Ja sabem que el nou Lliure d'Àlex Rigola no té precisament gaires calerons per gastar, però, ¿calia sacrificar l'orquestra, tancar un currículum exemplar? El flamant director afirmava en la presentació de la temporada que "volem que la música estigui més relacionada amb l'escena". ¿És que no ho havia estat manta ocasions en el passat? No es tractava pas de mantenir un conjunt estable, sinó un nucli dur de músics amb prou flexibilitat per ampliar-se segons la naturalesa del projecte en cartera, una forma de funcionament habitual en molts conjunts fora de les nostres fronteres. Però, esclar, és més fàcil tancar la barraqueta, mig d'amagat, sense oportunitat de dir adéu. Trist, molt trist.

Xavier Cester
Avui